“Faxdepera” ha extret una sèrie de paràgrafs, que ha considerat d’interès pels seus lectors, provinents d’un discurs de Salvador Moll, exbatle de Capdepera, pronunciat al 2013, que incloem en els apartats, on s’hi troben altres autors, d’aquesta secció de “Una mirada cap enrere”.
“El conveni per recuperar el Castell de Capdepera el signaren una sèrie de persones en representació de 75 hereus – i posar en ordre i d’acord 75 hereus per a que acceptessin i diguessin que volien donar el Castell voluntàriament—va suposar una sèrie llarga de converses i negociacions. Aquestes, les quals tal vegada no s’han explicat mai així com toca, de les quals s’acordà que el propietaris ens donaven el Castell per una quantitat simbòlica, perquè no semblés que ens el regalaven. Per tant, el Castell no es va regalar, se’n va pagar una quantitat i es va fer la recepció d’una urbanització, propietat dels donants – cosa que la Sala estava obligada a fer–, a més, hi havia un solar aferrat a la platja de sa Font de Sa Cala que no tenia límit d’alçada i al qual, nosaltres, li posàrem sis metres de límit, amb la qual cosa el poble hi va sortir guanyant, i no pas els antics propietaris. Crec que l’Ajuntament va fer un bon negoci ,però més, encara, Capdepera. Les famílies Quint-Zaforteza, Fuster-Valiente y Simó-Fuster, propietaris del recinte emmurallat, varen fer un esforç per a reunir a tota la família i dir que estaven d’acord que el Castell passés al patrimoni municipal”.
“Record que a 1979 , quan férem el Primer Congrés de Municipis Turístics d’Espanya, una de les conclusions a les quals vàrem arribar va ser, precisament, a la idea de “creixement zero”. Com diguérem llavors: “ens convé més augmentar qualitat i no tant la quantitat”. Avui estam a un nivell en què tenim massa quantitat i, per desgràcia, la qualitat no és gaire bona – i, en aquell moment, ja es va dir així–. Ara, xerrar de turisme ens duria setmanes, sinó mesos, perquè quant als temes d’urbanisme i de turisme, hem de tenir les idees molt clares, i jo sé el que voldria que fos el meu poble, però per això hi ha d’haver voluntat política per frenar el creixement que no sabem cap a quin futur ens durà. Molta de la gent que avui és a Mallorca i que varen fer venir de fora per treballar en el turisme perquè la quantitat i la qualitat hotelera augmentaven, avui s’han transformat en propietaris de negocis, i ara no els podem dir que se’n vagin. Hem d’acceptar el que tenim, però hem de tenir en compte que el futur l’hem de racionalitzar molt més que fin ara, i això només es fa amb força de voluntat i molta decisió per part de tots els polítics. Hem de recuperar la qualitat!”.
“Demanaria que els historiadors locals perdessin una mica de temps no a escriure dades que ningú coneix, dates i noms que ningú sap d’on vénen, sinó que perdessin una mica de temps a retreure la vida dels personatges que tenim i hem tengut a Capdepera, que segur que se mereixen més un rètol a un carrer que no noms com el carrer Xerna, de l’Aigua, de la Gatova o el que sigui… No vos càpiga cap dubte – i jo ho sé bé per experiència – que Capdepera és un poble reticent a anomenar les persones, però ens hem d’actualitzar. No ens hem d’avergonyir de xerrar de la nostra gent. Personatges que han fet alguna cosa per aquest poble, tenen nom i cognoms i no ha de saber greu dir el nom i el cognom d’aquestes persones. Quan en Joan “Rai” deia que ell gaudia de seure damunt l’ullal de la sínia i veure el paisatge de Capdepera tan bonic, que allò que li agradava era la història de la gent senzilla, i aquí és on vull arribar. Per exemple, per què no s’inclou dins la història el nom de personatges tan importants? Tots els que tenim més de 60 anys hem anat a escola. L’escola, l’ensenyament escolar de Capdepera el donaven sor Liberata – vos en recordau? — , don Miquel Moll Talaia, don Toni Solleric i don Joan Alzina. Aquestes persones han fet alguna cosa per aquest poble. Per tant, això s’ha de recercar. Els metges, qui eren? Don Joan Moll, don Baltasar Covas (l’únic que té un carrer) i sor Esperança, que deu ser una de les dones que ha vist “el trasero” a més gent de Capdepera, i era la monja que posava les injeccions. Però, què hem fet per aquesta gent? Si xerram de l’església, record l’ecònom Llull, que no era de Capdepera, però és com si ho fos, i l’As d’Oro. Què me’n deis? I el vicari Mira Boires… I per anomenar-ne un que encara és viu, en Pedro de na Gambusina que, a part de fer de capellà –que ho fa molt bé – és un pintor extraordinari. Convendria que algú es preocupàs d’escriure un poc sobre la faceta de pintor d’en Pedro de na Gambusina. I què me’n deis de don Miquel l’apotecari, que vengué quan tenia 25 anys i va morir amb més de vuitanta, tota una vida dedicada a fer fórmules magistrals per curar els veïnats del poble? O donya Concepció, benefactora durant tota la seva vida”.
”Llavors hi ha un altre tipus de gent a la qual li ha anat bé les coses, sobretot al temps de la postguerra, quan hi havia pocs doblers. Era un tipus de gent, naturalment, que ho feia per guanyar doblers, però foren els mantenidors de l’obra de palma de Capdepera. Per ventura, si aquesta gent no ho hagués fet… i vull citar l’amo en Biel (vell) de Son Poca Palla o l’amo en Llucià Rinyon, o l’amo en Llorenç Niu, que compraven l’obra de palma. Hom treballava l’obra de palma i amb abonaments de feina podia anar a comprar als seus negocis, i això a la gent li anava bé perquè no havia de bestreure els diners, només havia d’anar a buscar la palma al camp. Aquesta gent va fer una labor no només comercial, sinó social per al poble de Capdepera. I què en direm del que jo anomenaria el pregoner, l’antecessor dels quatre darrers: l’amo en Pere Saig? Jo no tenc paraules per dir què va fer aquest home pel poble. I recordau – ho dic perquè a la Sala se n’adoni –avui, hi ha 46 municipals, mentre que abans només n’hi havia un: l’amo en Toni Quec, i sobrava… sobrava. No n’hi havia, de desordre ni renou, i de la una a les tres tots els al·lots a casa, perquè la gent del camp havia de fer s’horeta i no hi havia d’haver renou. Llavors hi ha una altra persona, na Francisca Lloveta. ¿Quants anys va estar a la biblioteca de “la Caixa”? donant consells i ajudant als nins a fer els deures i en la lectura? Hi ha un altre personatge pel qual voldria fer un punt i a part. La música de Capdepera dels darrers 50 anys té nom i llinatges i li diuen Tomeu “Carbó”. Si mestre Tomeu no hi hagués estat per ventura n’hi hauria hagut un altre, però hem de reconèixer que aquest home ha estat l’ànima de la música de Capdepera durant molts d’anys. Per això convé que els historiadors locals recerquin entre tota aquesta gent, perquè – com deia – la història local té nom i llinatges”.
”Voldria tenir un record molt especial – i no voldria que es prengués en broma –perquè la gent que anomenaré ara eren personatges que feien una labor extraordinària dins el seu comès. I que caurien a la perfecció dintre els moradors medievals, per antonomàsia, que hi ha hagut al poble de Capdepera. Em referesc a en Salvador Baió, en Joan de Conies, en Llucià Viudo, en Jordi Corb, sa Coixa Palla, en Tomeu Senalla, en Pep Cetra, etc. etc…. Ho dic amb tot el coneixement del món i sense ànim de burla; tot al contrari, amb agraïment i reconeixement a tots ells.
Per una altra banda, hi havia un grup de gent que jo anomenaria els trovadors de Capdepera, com en Joan Fava, en Colau Mayol, en Tomeu Vaguè, en Biel Talaia i d’altres. He anomenat unes 20 o 25 persones. Allò que volia transmetre amb aquest fet és demanar que se xerri de les persones fora vergonya, perquè el que és segur és que si volem conservar les nostres arrels el que no hem de fer és vetllar les cendres, sinó posar llenya al foc de la cultura, el foc de la gent i el foc de la història de Capdepera per a que estigui encès i no s’apagui mai ni ens oblidem”.
