Avui dia comentar a les actuals generacions joves escenes d’antany, dites “de temps primer”, sembla que es tracta de rondalles, perquè no es poden comprendre les situaciones que visqueren els nostres avantpassats, ja que l’evolució ha estat tan gran que les formes de vida comparades amb les d’abans han quedat desfassades.
Encara hi ha gent que té la sort d’haver pogut veure aquest canvi tan radical i comenten sovint l’abundància de béns que ara podem gaudir, en contra del viure d’abans de fa una cinquentena d’anys. És clar que aleshores no es coneixia res més, però vist des d’avui s’ha d’admetre que es vivía aferrats incondicionalment a les tradicions. Moltes formes del seu viure no havien evolucionat desde l’edat mitjana. Fou un temps en què s’havien de fer molts d’esforços per subsistir. Naufragant dins la pobresa, ho suportaren tot perquè no coneixien res més i no hi havia altre remei que la resignació.
Des dels anys cinquanta, amb la vinguda masiva del turisme, s’han anat perdent molts de costums i les expressions ben arrelades que donaven una peculiaritat a la pagesía, aquella gent sana de foravila.
Així, ha desaparegut la salutació “Ave María Purissima”, en entrar a una casa externa; se li responía “Concebuda sens pecat”, “Déu vos en doni alegria”, “ si Déu ho vol”, “Déu vos guardi de perill”…
Se sol parlar molt de la pèrdua de valors que foren viscuts, moltes vegades d’una manera un poc exagerada, pels nostres padrins. Malgrat tot, els canvis tenen el seu risc, però sempre que sigui per millorar… Si ho miram amb ulls optimistes podem veure que, per una altra part, s’han guanyat sistemes que donen un sentit més enriquidor per a les persones.
De dins aquests aires de la pagesía, en aquesta ocasió traurem del saló dels records com es desenvolupava la trobada que iniciava el procés que es produïa després d’una llargaruda etapa de festejar.
Com tota cosa, la forma que tengué la joventut per cercar parella estava ben condicionada. L’únic lloc que es tenía per poder-se conèixer era el passeig del diumenge horabaixa i no era tan fàcil com sembla, perquè les al.lotes estaven constantment vigilades per les mares.
Era el més normal que les parelles festejassin un sis o set anys. Només es veien els dissabtes, els diumenges i també un altre pic per setmana que solía ser el dijous. El pretendent ben enllestit anava a veure la seva estimada, que l’estava esperant ben perfumada amb la colònia popular Aigua Florida, que es duia de l’Havana. Començava el xep a xep, si hi havia ocasió, perquè les converses eren entre tots, a dins la cuina a l’hivern i a l’estiu a la fresca, amb els pares a davant o al costat i les cadires prou separades. Si a la fí, després de tants d’anys decidien casar-se, encara havia de passar a prop d’un any per fer els preparatius.
Quan els pares trobaven que era hora d’acabar-se la festejada removien el foc, ho donaven a entendre. I mare i filla l’acompanyaven fins el portal. La vigilància era tan grossa que les mares solien tenir aquesta expressió: “M’estim més veure’t morta que embarassada de fadrina”.
Tot, absolutament tot, estava vinculat a la jerarquía eclesiàstica. Capellans, frares i monges, divulgant el seu concepte de la moral, duien, fins no fa molt, la batuta del poble i el matrimoni. Per a la pagesia, suposava ser un sagrament, no un contracte. Els canvis són evidents.
A dins l’entramat món de la pagesia es produïa un fet que es desenvolupava amb les seves característiques, més pròpies d’una rondalla que d’una realitat histórica.
Avui, esmentar el costumisme d’antany, provoca una mirada a l’antigor, però no es pot ometre perquè això suposaria renunciar a les nostres arrels.Antany existía una jerarquía de persones que corresponien en grau a la relació jurídica entre el conrador i el propietari de la finca o possessió, repercutit d’una manera singular amb el tractament que es donaven.
Ès clar que tot es mou en relació a la llei natural de l’oferta i la demanda. Als esmentats personatges els envoltaven unes figures prou definides, com eren amitgers, majorals, missatges, pastors, garriguers… La mecanització del camp va provocar que amb poca gent es pogués conrar una o diverses finques, i també que, moltes de vegades, la treta no compensava la bestreta que s’havia de fer.
Per damunt tot, el senyor era el que ostentava la máxima autoritat i amb els seus actes imperiosos infonía un respecte, a vegades tan extremadament exagerat, que sovint es caia en una subordinació incontrolada.
És curiós que la figura de l’amo mai no era suplerta per una dona. I aquest arrendava una possessió mitjançant una escriptura on es reflectien els pactes. Si ens fèiem més enrere, els tractes es duien a terme verbalment, per això aquells personatges que complien el que havien tractat sense firmar-ho, se’ls anomenava “homes de paraula”. A partir d’aquí, l’amo era el qui agafava pel seu compte el maneig de les terres. I el senyor només podia fer o desfer quant al bosc o pinar.
En l’arrendament, també hi solía entrar, a favor del senyor, a part dels doblers acordats, un parell de barcelles d’olives per trencar ( si la finca tenia olivar se solía donar una mesura d’oli), alguna quartera de gra i un porc gros per fer matances, així com el xot de Pasquai un indiot o pollastre per Nadal. El costum era entrar a executar l’acord firmat per la Mare de Déu de Setembre i quedava exhaurit el dia de Sant Miquel. Els senyors tenien casa o dependències per estiuejar. Durant la seva estada podien anar a l’hort a collir verdura per la casa.
Amb autonomía, els amos tiraven endavant la nova tasca complint el que s’havian tractat, amb tanta precisió que les entregues pactades es complien sense demora de cap classe. L’amitger també entrava a la finca per la Mare de Déu de Setembre, però ho feia amb unes condicions diferents, perquè en lloc de pagar amb doblers ho feia amb productes de la mateixa terra. Els amitgers ocupaven una posición social inferior a la dels amos.
Més recentment, comparegué la figura del majoral, que era contractat pel senyor.L’elegit havia de ser catòlic practicant, honrat i bon treballador, La seva missió consistía a administrar les terres donades als amitgers.
Malgrat que les dones no tancassin cap acord o tracte del protagonisme de regentar la titularitat, sí eren prou importants, per dur el maneig total de la casa. Qui no recorda aquelles madones de possessió i les majorales, amb aquella personalitat tan extremadament peculiar?
::::::::::::::::::::::::::::
Fotos: Autor/ Carregament de sac de patates/ Hilando la lana/ De l’agre.
