Fiona Sarola Lozano. Primer Premi
El cel porpra d’alcohol i acònit entre les dents del formigó armat. Vessa la llum, vessa l’albada oberta al ventre de la nit. Al meu costat un cos respira i batega i escalfa l’aire a retalls. Mou, de tant en tant, la cama. L’halo dels seus cabells s’arrissa, és una anemone. D’aquí poc la claror el despertarà, i ens veurem les cares, i buscarem vergonya o orgull o amor o violència, i tot serà lleugerament menys bell. Ara, però, puc mirar-lo sense que signifiqui res. Té una cicatriu que es confon amb les línies d’expressió d’entre les celles, i els llavis en carn viva on s’ha arrancat la pell. Em recorda l’actor d’una pel·lícula francesa. Potser és només el pla —els meus ulls, la seva pell, la tendresa de la besllum—. A mesura que hi penso la son torna a desfullar-se rere el meu front. No em resisteixo. La ressaca és un batec al centre del crani, i els somnis se’n desprenen a braçades mandroses. L’interior ruïnós d’un parc aquàtic —líquid caient de les orelles, dens i calent— el meu germà rient mentre assegura que un hauria d’esperar als tretze per a plorar —parets cobertes de material pornogràfic—, els meus peus sobre la balança, que marca 90 kg… Cada imatge és una onada, i amb la seva retirada només queden línies de sal. No intento conservar-les.
—Ei —una veu s’enfonsa suaument en la meva somnolència. L’obre sense hemorràgia, separant-ne els pètal—. Ei, estàs bé?
El sol m’ha tenyit de blau les retines. El món és un record abissal i la cara sobre mi és la d’Andersen imaginant les sirenes. Em mira —les celles una mica aixecades—. Despert sembla més gran, atractiu d’una manera més quotidiana. Estem prou a prop l’un de l’altre per a respirar el mateix alè.
—Sí, sí, perdona —aconsegueixo dir. La meva veu també sembla arribar a través de capes d’aigua. Tinc la boca empantanegada pel regust de caramel al fons d’una bossa—. La ressaca, res més.
—Sol passar —somriu, allargant la mà—. Per si no ho recordes, em dic Miquel.
—Pau, encantat.
Els dos hem de recolzar tot el pes en un colze per a encaixar les mans. És absurd i ens n’adonem. Durant un instant no fem res més. Calculem els danys a partir dels cabells brillants de suor i purpurina, la pell grisa sota els ulls, els grans cobrant-se el preu de la joventut sota les barbes amb prou feines esbossades. Olors humanes, probablement, de les quals ja no som conscients. Somriem com persones que s’han barrat el pas accidentalment en una porta. És impossible saber on posar els dits i les pupil·les —on posar els records que tornen en flaixos cecs—. Quan torno a mirar-lo als ulls encara somriu, però més com qui sap el final d’una pel·lícula i està esperant a veure com reacciones al gir de la trama. Em pregunta si vull esmorzar alguna cosa. Assenteixo sense qüestionar què vol menjar al mig del no-res. No sembla preocupar-lo. El sol sobre nostre és carnós com un préssec esclafat contra una finestra. Ple estiu, el suc baixant pel vidre. Tinc la sensació de tenir nou anys i despertar a casa l’àvia en un món nu i sense topònims. S’aixeca quasi amb lleugeresa. Estira els braços, arquejant l’esquena amb l’expressió satisfeta d’un gat domèstic, i deixa anar un sospir igual de complaent. Estar despullat no sembla destorbar-lo més que les esgarrapades ara evidents a les cuixes.
No hi ha res deliberat en el gest. Quan s’adona que l’estic mirant somriu, però no canvia l’actitud. Torno a pensar en l’actor de la pel·lícula francesa, en com en una escena s’asseia en roba interior a una cadira i recolzava els peus a la taula de davant —l’abdomen revelant els plecs de carn, però la mateixa invulnerabilitat animal—. En Miquel recull la roba interior, la gira, i se la posa. La segueixen els pantalons, que s’acaba d’apujar fent un parell de salts. Li van amples a la cintura, i recordo passar els dits pels cercles del cinturó i atraure’l cap a mi. La camiseta se la penja a l’espatlla, deixant al descobert el final del ventre —la carn tendra, encara esblaimada per l’hivern— i la línia dels bòxers. La imatge té un erotisme torbador. Està massa ocupat rentant-se la cara amb aigua d’una cantimplora per a veure el canvi en la meva mirada. No sé vestir-me amb la mateixa gràcia. Com en els llunyans vespres de natació i clor i cossos de violenta innocència, em poso la roba interior sota les mantes. He de portar-me els genolls fins al pit, arrugar els pantalons, barallar-me amb la cremallera que resta oberta com la mandíbula d’una calavera. La camiseta està tacada d’alguna cosa que podria ser vi o sang. M’empasso la vergonya com una bola de pèl de gat. En Miquel em passa la cantimplora i em rento també la cara —lleganyes, pell eixuta, ferides als extrems dels llavis—. El meu aspecte és deplorable. M’agradaria posar una cortina entre nosaltres. Desaparèixer, com a mínim. Submergir-me en aigua bullent i sortir-ne nu de lletjor i angles erronis.
Baixem de la casa abandonada evitant els trossos de metall rovellat i vidre trencat. Els peus dins els impúdics maons —els dits tacant-se de pols i calç—. Per a saltar d’una paret a mig construir fins a terra, en Miquel m’ofereix la mà. És una broma, evidentment; una manera de fer veure que el silenci en el qual ens movem és cosa del cansament i no de la manera que les paraules perden el seu significat tan lluny de casa. La hi accepto. Durant la resta del camí parlem dels nostres germans petits, de com els va a l’institut, del frenesí amb el qual s’entreguen a les transgressions. No diem res de si els trobem a faltar o de si ens agradaria haver fet les coses diferents. Ell té la mania de dir eh?, de somriure amb la meitat de la boca, de fer petar les articulacions dels dits de la mà dreta. No estem tan lluny de la civilització com pensava. Quinze minuts i trobem el seu cotxe aparcat al final d’un camí de terra. Fa calor, dins. Obrim totes les finestres —un aire feixuc com l’ofec—. Mentre en Miquel es baralla amb la marxa enrere, jo faig recompte d’objectes. Dues xibeques, una dessuadora, una postal d’una verge que no reconec, un replec de papers encabits on s’haurien de posar ampolles, tres o quatre bosses de plàstic i el rebut d’un supermercat. Pregunto només per la verge. Diu, mirant enrere per a no sortir del camí de terra, que és la de la Cueva. Les finestres estan brutes, però miro enfora igualment. Anècdotes com mosquits contra el vidre.
El cotxe esbufega alleujat quan finalment pot apagar els motors. És la respiració d’un engranatge raquític —del sutge i l’òxid acumulats com crostes a les mans d’un avi—. El pàrquing només té un altre habitant. L’aire, al voltant —la calor esmussada dels estius que trontollen quan se’n van—. El viatge m’ha deixat el nas empaperat de molles, tapisseria vella i aquell no sé què de pi dels autobusos que agafàvem de petits. No diem res mentre sortim, ni quan ens apropem als arcs daurats del McDonald’s. Fins i tot ells s’han d’agenollar davant la llum despietada del migdia. Envoltats de silencis industrials, finestres trencades i el vapor asfixiant de l’asfalt, aguanten com gàrgoles despenjades d’una última catedral. Els vidres retornen els somriures fluorescents del buit i per un instant em sento irreparablement lluny de tot —del ciment, del sol, dels dits ferris de l’aire, del meu cos, del dolor, de la bellesa d’en Miquel, dels dies perduts als arxius sense índex de la memòria.
—Déu salvi les franquícies, eh? —la veu d’en Miquel s’alenteix en les teranyines de l’aire calent.
—Déu salvi les nostres artèries, més aviat —sona una mica més esquerp del que voldria, però en Miquel no sembla adonar-se’n. Es fa visera amb la mà i mira l’horitzó amb el front una mica arrugat.
—Sembla que plourà, al final —segueixo la seva mirada. El cel està escrit en un llenguatge que no entenc—. Mira, allà al fons. Em jugo el que vulguis que a més d’un se li mullaran els llençols.
—I jo que volia fer la bugada… —em somriu, i em dol una mica més saber que demà tornarem a ser estranys, que potser ens trobarem separats per un taulell i ens haurem de preguntar el nom.
En un impuls de cavallerositat m’avanço uns passos per a obrir la porta. Com sempre que em sento observat, oblido com caminar, com deixar les mans als costats del cos de manera natural. Tinc els lligaments de nitrogen líquid. La meva mà s’apropa al plàstic negre del mànec amb lentitud agònica. Sento la tensió a les galtes, a les mandíbules preses per l’esforç de la inexpressió. Empenyo la porta. Hi ha un xoc de plàstic contra plàstic. No ho processo. Torno a intentar-ho, i el meu pols es dispara. El vidre tremola —costelles de microones, enemic que ara esmicolaria fins que la sang dels meus artells quedés gebrada de bocins foscos. Estiro. La porta s’obre amb una queixa a mig pronunciar. No puc mirar en Miquel. El deixo passar amb el gest d’un majordom de pel·lícula clàssica, i ell somriu. Sembla aliè a la suor freda que m’enganxa la camiseta a l’esquena, al regust edulcorat de la vergonya. Com l’odio i com l’estimo, en aquest moment. Em permeto imaginar-lo invencible, treure’l de les pel·lícules de Godard i posar-lo en una èpica romana —la pell morena, el nas prominent, la boca torta en l’ebrietat de la victòria—. Jo li oferiria l’espasa de genolls, i somiaria en el frec humit dels nostres cossos a l’arena. Miro avall. Com sempre, tinc la impressió que la gent pot llegir el que penso als meus ulls —com en aquells cartells de lletra minúscula dels museus—. No és el cas. Tampoc els ulls d’en Miquel transmeten més que el lleu desenfocament del canvi de llum. No sé qui va dir que els ulls són les finestres de l’ànima, però hauria encertat més comparant-los amb les superfícies iridescents de les ulleres de sol. Mentre intento eixugar-me dissimuladament la suor de la nuca, en Miquel ja ha trobat una pantalla, ja tria entre les formes platòniques de les hamburgueses i les begudes, ja mou, rapidíssim, els dits sobre el datàfon. S’atura.
—¿Què et ve de gust? Convido jo —em mira, expectant, i un cop més em dol que sigui tan bell, i que a mi la bellesa em fregui només en forma de joventut, de transició, alè quasi deixat anar.
—No fa falta, de veritat, només… —somric a mitges, barrejo raons, però no em deixa acabar.
—Va, va, no passa res, tu digues —les comissures, les arrugues esbossades a les vores dels ulls—. Em desarma. Aquí, on la tendresa només podria transformar-se en distancia, desitjo besar-lo altre cop; besar el roig, el blanc, besar els dits i els artells i el coll obert com la mà de Déu.
—El mateix que tu, doncs —responc, i res projecta el que penso—. Moltes gràcies —altre cop somriu, i recordo l’institut: catorze anys i enamorat de l’impossible. La sensació passa. La guardo amb els altres vidres arrodonits per la marea.
No arribem a parlar sobre si menjar dins o fora. El segueixo com Judes devia seguir Jesús, aquella nit. M’agradaria trobar-li un defecte que justifiqués convertir-lo anècdota —que em permetés entregar-lo amb les mans lligades a la humiliació de la narrativa—. M’agradaria trair-lo, amb motiu o sense.
És un desig absurd. No hi ha res a trair. No hi ha més que les restes orgàniques de la nit. Potser és amor, el que li demanaria, però sabent-ho impossible em conformo amb la traïció. És absurd. Fins i tot aquesta dramatització és millor que la realitat. No ens coneixem i no ho farem. Judes sota l’arbre, abans del pa i el vi.
—Veníem sempre amb el meu pare, aquí —diu, quan seiem. Els ulls floten entre les taules buides, els cartells en diversos estats d’enrunament, les dues dones parlant fluixet—. És estrany com no podria dir què ha canviat, exactament, però alguna cosa ho ha fet. És i no és, saps què vull dir? —assenteixo, ell somriu, i entenc una mica més el que explica—. Mira, allà hi havia taules petites, de colors, però quan es van cremar ja no en van portar de noves.
—Això es va cremar? —imagino l’escena, cinemàtica.
—No ho diries mai, eh? —somric una mica, que sembla ser la resposta adequada—. Un incendi elèctric va calcinar el local fins als fonaments. Tot dissolt com cotó de sucre, però al cap de tres mesos ja n’havien fet un de nou, com si mai hagués passat res —fa una pausa. Al final comença a desembolicar l’hamburguesa—. Coses que passen, eh?
El paper, lleument humit per la salsa, l’oli i el vapor, espetega com el d’un caramel. Està calent, i m’adono quasi amb sorpresa que tinc gana. L’olor plàstica em recorda a altres tardes, a altres taules enganxoses de Coca-Cola. Em passen pel cap persones amb qui ja no parlo, rostres i noms amb la manca de textura de la nostàlgia. Per algun motiu penso també en els entrepans de truita després dels partits de rugbi —en el paper de plata calent i el perfum de l’espuma d’afaitar del meu pare—. És absurd el mal que pot fer una imatge. Penso que l’últim dia que en vaig menjar no devia adonar-me’n, que simplement vaig engolir el pa amb la voracitat dels qui creuen que les coses duren per sempre.
—En què penses? —en Miquel em mira. L’hamburguesa a la mà, encara perfecta.
—Res, perdona —i ara és el meu torn de somriure i entonar la disculpa com una pregària.
—No, no, si cap problema —em mira, i sota la seva mirada em torno escarabat, sargantana, papallona clavada al cartó—. És només que no voldria avorrir-te, ja m’entens.
—Oh —les ales bateguen un cop, dos, tres. Llucifer somriu. És més bell dels àngels—. Perdona.
—No passa res, de veritat —queixala l’hamburguesa, mastega, somriu—. Ah, exactament igual que sempre. Res com les coses reemplaçables, eh?
—Mhm —tinc la boca plena, la salsa evaporant-se fins a l’absis del paladar. Empasso de pressa. Vull oferir-li alguna cosa. Oferir-li arraulida dins les mans còncaves. Començo a parlar abans d’adonar-me’n—. En això pensava, una mica. El meu pare preparava sempre els mateixos entrepans per a després dels partits. De truita, calents. No en tornaré a provar, saps? Encara que ho faci tot exactament igual, no serà el mateix. En canvi, si haguéssim anat al McDonald’s…
—Ara podries tornar-hi.
Assenteixo. Mengem. Durant un parell de minuts sembla que no queda més a dir. Aquest cop, però, no hi ha suor freda. Alguna cosa ha quedat presa de la irrealitat i ara broda les vores del moment. La terrible nuesa de l’estiu ha desaparegut —em trobo en la consistència onírica de l’aire condicionat. Seria fàcil donar la culpa al cansament, a la ressaca, al no-res dels restaurants mig buits, però em resisteixo a fer-ho. Es perdria part de la meravella, si pogués explicar-la.
—Potser seria pitjor —veu als meus ulls la falta de comprensió, s’atura, continua—. Els entrepans, vull dir. Com quan tornes a l’escola després d’un temps, o a la platja on anàveu de petits, i tot és allà excepte, no ho sé, la màgia —somriu com si hagués fet una broma una mica massa suada.
—No passa res. És l’estiu, crec —altre cop parlo abans de pensar—. A vegades sembla que els arranqui la pell a les coses —no el miro als ulls. Miro l’arruga que li creua la part inferior de la galta quan parla i veig, en un projector sincopat, com se li marcarà a la cara quan sigui vell—. No sempre, només… No ho sé, quan és blanc, com avui. Inert.
—Sí, exacte —ni tan sols l’escalfor de l’entonació em fa sentir menys ridícul en les meves paraules massa grans, en la meva filosofia de terrassa de discoteca—. Què covard. Amb dos cubates trencaria les tres mil milles de costa. Sense, no soc capaç. Abaixo el cap, em concentro en l’hamburguesa.
La conversa torna a apagar-se. És culpa meva, i en sento el pes a les espatlles. Sota la llengua s’encenen centenars de frases que voldria pronunciar —pampallugueja la pell, intenta un cop més fer-se transparent. No aixeco la mirada. Soc un animal massa vell per a no mossegar la mà abans que inventi el ganivet—. Que es confessin, els que mai han hagut de fer penitència. Que confiïn a la nit les seves estrelles els que no les han vist desplomar-se.
—Déu meu, no ha sigut sempre així, no? —la veu d’en Miquel té un timbre quasi histèric, i els meus ulls busquen els seus sense demanar-me permís—. L’estiu era diferent, no? No tenia aquest no sé què de… Déu meu, no ho sé, com els ossos de les pel·lícules de l’oest. Tu ho veus, no? No ha sigut sempre així.
Tasto el silenci abans que gebri l’espai entre nosaltres. No sé què dir. La meva ànima, amb la pell cremada pels instants de sol, tanca les finestres i els porticons. La veig doblegar-se sobre si mateixa i llepar-se les ferides. El gust de sang m’omple la boca. Voldria agafar-la de les espatlles, cridar que l’amor bé es val unes quantes butllofes. No serveix de res. Mut, espero.
—Perdona, no sé què em passa —somriu en Miquel—. M’estic morint de son, ja no aguanto aquestes mogudes —somriu, amb la quietud del formol—. Sembla bé si fem ja una retirada? Sé que aquest és el moment de dir que no, que fora l’estiu és cadavèric i despietat, que si s’espera trobaré els noms i els verbs i els adjectius adequats, però no puc fer-ho. Un fil de cuir m’encadena les cordes vocals al fons de l’estómac. Només soc capaç d’assentir, d’afegir alguna vacuïtat sobre els anys. El veig aixecar-se. Em veig a mi mateix agafar la safata, llençar el plàstic i el cartó brillant, obrir un cop més la porta. Aquest cop no hi ha cap gest teatral. Abaixo els ulls. El formol amb prou feines li anima les comissures dels llavis. El temps se m’escapa en cada pas en fals, en cada evasió de les pupil·les. Alguna cosa dins meu m’esgarrapa les costelles, però la ràdio del cotxe n’ofega el so. Flaixbac. No li dic que I gotta feeling era la cançó preferida d’un amic a qui no he vist des dels deu anys —que encara hi penso, cada cop, i el record se’m clava sota el diafragma—. Que quan sona a la discoteca la canto igualment. Que salto, i crido, i que aquell és un gest d’heroisme —voldria que ho entengués, com en soc de sincer llavors, amb la pèrdua i l’amor fets un nus al voltant del coll—. Aquesta és una glòria que encara ens està reservada. Els ulls transparents —l’ànima supurant—. No puc. Tot el que diem s’enfonsa als seients. Ell mira endavant, a l’extensió blanquíssima de la carretera, i jo miro el velocímetre en el seu vals sense objecte. De tant en tant li indico la sortida d’una rotonda. El temps, el temps s’escapa. Puc sentir el pols a la gola. Només una paraula. Només una paraula. No dic res. No dic res palpable. Quan passem per davant de la meva escola ni tan sols l’assenyalo. Covard, em guardo la veritat com un anell de promesa —cobert de pols al fons d’un calaix—. Em deixa davant de casa meva, ben bé a la porta. Insisteix a aparcar en doble fila. Tan bon punt s’atura els meus dits obliden com desfer el cinturó de seguretat. Premo un, dos, tres cops. M’ajuda quasi per reflex. Ens mirem —sense voler—. Vermell a les galtes, a les mans, a l’esquena pelada de la meva ànima. Sobre la llengua les paraules s’inflen com capolls de rosella. No sé si besar-lo o jurar que en algun moment vaig veure l’estiu perdre les flors i fins i tot les espines.
No dic res. Oh, Déu em perdoni, no dic res. Surto del cotxe. Rodes i clàxons, turistes i nens, quatre caminants amb els seus gossos de joguina. El silenci es desfà com glaç. Em resisteixo a mirar enrere. Les claus, les mans, el pany de la porta. Ningú a casa. Tinc son i gana i metall a l’esòfag. Puc ser sensat i admetre que res d’això és veritat, que m’agraden massa les històries i no sé viure sense forçar un sentit narratiu. El somriure és només un somriure, i la meravella un concepte arrancat del cos encara calent de millors novel·les. L’estiu és només una estació, les pel·lícules només propaganda, la nostàlgia una conseqüència d’errors en sinapsis intranscendents. Sí, el món és presa dels noms només com l’aigua és presa de les xarxes d’arrossegament. Puc ser sensat. El sexe està bé i l’amor és per a cançons de Manel al seient de darrere d’un cotxe. Els detalls no són importants. La veritat i el mite al mateix llit, enxarxats de matinada. Puc anar a l’habitació, desvestir-me, estirar-me sense pensar en el que diria la meva mare de la higiene. Puc distreure’m rumiant què faré per dinar i si demà tinc reunió a la feina. Puc mirar el sostre —la bèstia celeste dorm fora, i quasi no la trobo a faltar—. Penso simultàniament que m’hauria de rentar les dents i que no és just robar-me de tragèdia. Soc un peix en les seves aigües —mut, inconscient, culpable—. Com explicar que els anys m’arrosseguen cap al melodrama? Que la vergonya se’m multiplica a les venes, que s’insereix com calç en les fenedures del cervell, que als tretze tenia les mans ensangonades i ara a les palmes només m’hi queda pintura vermella —que espero l’última metamorfosi de colorant a vi, a melmelada—. M’agradaria enquadrar-ho tot en tres actes. Ho faig, a vegades. En el seient del director hi queda l’empremta de la meva suor, i en el guió hi ha frases que en algun moment em va dir la meva mare, però ja no puc travessar la pantalla. No sé on projecten les llums. Imagino un cinema buit, mig enrunat, on l’única coreografia és la de la pols. Com perdonar m’ho? Encara em puc veure jurant que no oblidaria el que és tenir sis, deu, quinze, dinou anys. Pàgines fins als genolls —una aiguada—. Podria plorar, però no ho faig. Podria plorar i em forço a fer-ho. No per mi, no per aquest cos massa gran per a l’ànima que l’habita, sinó per cada fractura a les costelles —cada escletxa que el desig ha gravat als ossos—. Un cop vaig sentir que la meva pell era massa prima per a tanta meravella. Ara dels ulls em surt aigua i sal —litres de matèria inerta.
