Cristòfol Carrió
Temps enrere, pels pobles, hi havia més casinos (avui dia, en general, se’ls anomena cafès). Aquests locals es distingien per la clientela que sovint hi acudia. No eren els mateixos el dels fills dels amos que el dels missatges. Perquè en aquella època, esser fill de l’amo era pertànyer a una casta social ben marcada.
L’economia pagesa consistia en la treta del que produïa la finca, variable segons es tractàs de pla o muntanya. Les tretes estaven escalonades durant l’any. Per exemple, la treta de xots, pel març i abril; les truges amb dues ventrades; la treta dels porcs grassos una vegada acabada la cuita de figues, pel mes de setembre. Els sobrants es venien a particulars per a matances. Ametlles i garroves, així com es collien s’emmagatzemaven i es venien quan a l’amo li agradava el preu, i a vegades la necessitat obligava a fer-ho abans. En canvi, l’oliva havia d’esser al seu temps. Les possessions d’olivar tenien depòsits suficients, consistents en uns safareigs de pedra, algun d’ells amb una cabuda d’unes tres-centes mesures.
Antigament, l’oli es mesurava amb odres que tenien una cabuda de tres mesures. Cada mesura contenia quatre cortals, setze litres, i un cortal és equivalent a quatre litres.
Cada parell de mesos passava un comprador d’aviram per les possessions, i aquest ho venia a botigues i carnisseries.
El pagès manejava la finca com si es tractàs d’una empresa, i tots els doblers que entraven era la madona l’encarregada de guardar-los en llocs insospitats. Aleshores no hi havia bancs pels pobles, ni costum de dur-los-hi.
El carro del comprador ambulant era prou esperat. Carregat de gàbies i canastres, no sols anava a comprar l’aviram, conills, ous…, o a fer canvis de productes, sinó que amb aquestes vendes, que l’amo no s’hi posava, la madona ho distribuïa per fer algunes compres per a ella i per a les filles (robes, or i argent…).
Gràcies a les tretes, els fills dels amos gaudien d’una situació, en aquell temps, privilegiada. I encara que no fossin de casa de senyors, sí que eren prou rifats per les al·lotes, que veien en els fills de l’amo de l’agre un excel·lent partit, i si a damunt eren un poc agraciats, molt millor.
El més important era esser de «Son…», el que fos, perquè dins aquells dies de rusca, el que comptava era l’abundós companatge, en contra del pa amb oli o el pa amb saïm. Vaig ser amic d’un fill de possessió, i record que quedava espantat en veure com tots els dissabtes son pare li donava la quantitat estipulada.
Al voltant de la plaça, els esmentats casinos, amb olor de cassalla i un fum de tabac de llosca que xapava els pulmons. Un d’ells era punt de trobada per als aficionats a les corregudes de bicicleta; un altre era freqüentat pels aficionats al futbol, on s’alçaven les veus per una pilota.
