Gabriel Ensenyat Pujol, de la Universitat de les Illes Balears, com s’esdevé en altres passatges del Llibre dels feits , relata sobre la submissió de Menorca que constitueix una bella recreació literària, ultra la versemblança històrica, certament notable, de la narració. A més d’aquesta relació, disposam d’uns altres textos cronístics que també se’n fan ressó. Concretament són tres: la crónica de Pere Marsili, en les seves dues versions – latina i catalana — , basada en el Llibre dels feits ( indistintament, en endavant, Llibre), i, en menor mesura, les relacions més breus que ens en donen els cronistes Ramon Muntaner i Pere Miquel Carbonell. Per contra, Bernat Desclot no s’hi refereix.
El relat reial, com sabem, parteix d’una confusió que situa l’enviament d’una missatgeria a Menorca i el posterior Tractat de Capdepera arran del tercer viatge a Mallorca, empès per Jaume I el 1232 a fi de fer front a un hipotètic intent de reconquesta tunisenca de l’illa, que mai no es dugué a terme, i que acabà amb la rendició dels darrers nuclis andalusins resistents a les muntanyes mallorquines. En realitat, d’ençà que el 1866 L. de Mas Latrie va publicar per primer cop l’única còpia que ens ha pervingut del tractat, que es troba a la Bibliothèque Nationales de París, el problema sobre la datació dels fets s’ha esvanit i hom no ha dubtat que els esdeveniments ocorregueren el juny de 1231, en el context del segon viatge reial. L’equivocació del monarca s’explica per mor de la circumstància de relatar l’episodi molts anys més tard de quan s’havia esdevingut i de fer-ho de manera memorística.
La qüestió de com i quan es va a dur a terme la redacció del Llibre dels feits ha suscitat, com és ben conegut, un ampli debat al llarg del temps. Avui dia de manera gairebé unánime la convenció erudita considera que el text va esser relatat pel monarca, a mena de tertúlia, a uns escrivans que li donaren forma escrita. Pel que fa a l’època de composició, la controversia ha evolucionat en el sentit de parlar, primer, de dues etapes en la redacció ( una en acabar la conquista de València, després de l’ocupació de Xàtiva, cap al 1245, i l’altra els últims anys de vida del monarca); més tard, hom plantejava una redacció més progressiva al llarg dels temps; i, actualment, la hipòtesi més en vigor considera que l’obra fou composta d’una sola tongada, a partir de 1270. De fet, el lapsus de memòria del rei, consisteix a bescanviar la submissió de Menorca per la por de l’atac tunisenc, que el Llibre situa també erròniament arran del segon viatge, quan, com ja hem esmentat, fou el motiu del tercer viatge. Com que en tots dos viatges el sobirà pactà la rendició de grups islàmics resistents a l’interior de Mallorca, no resulta especialment estrany que confongui la datació de l’altre fet destacat derivat de les respectives estades a l’illa, malgrat la seva proverbial i famosa bona memòria.
La circumstància de barrejar i confondre fets del segon i tercer viatge ha ocasionat confusió. A hores d’ara, la seqüència que sembla aceptable, a tenor de la documentació de què disposam, és la següent: Segon viatge (1231): capitulació del grup de musulmans resistents encapçalat per Xuaip i Tractat de Capdepera, possiblement seguint aquest ordre cronològic. Tercer viatge ( 1232): vinguda reial ocasionada pel temor d’un atac provinent de l’emirat tunisenc i capitulació dels últims reductes de sarraïns resistents, motivada precisament per la pèrdua de l’esperança d’una intervenció tunisenca a l’illa. Que aquest tercer viatge fou decidit per mor del temor a un hipotètic intent de reconquesta nord-africana de Mallorca, ho testimonia la presència de l’infant Pere de Portugal amb alguns cavallers de la seva comitiva, atesa la seva condició de “senyor de Mallorca”. Com que la permuta del comtat d’Urgell amb el senyoriu de Mallorca en qualitat de feu vitalici entre l’infant i el rei vca tenir lloc el 29 de setembre de 1231, és a dir, després del segon viatge, per força els fets relatats han de fer referència al tercer viatge.
D’altra banda, la capitulació de Xuaip el 1231, recollida al c. 113 del Llibre dels feits , planteja el problema de la manca absoluta de qualsevol rastre ni menció documental del conveni, ni de cap noticia sobre l’establiment d’una comunitat de musulmans lliures, tal com es deriva de la lectura del text reial. ¿ Què va passar amb aquests moros? Se n’anaren? Es cristianitzaren aviat? Possiblement, sense la presència del rei a l’illa que pogués garantir (això si ho volia fer) el pacte, aquest fou incomplert pels cristians, encara que també es poden referir a aquesta hipotética comunitat les referències puntuals documentades de moros lliures, que trobam al llarg dels segles XIII i XIV.
El mateix Llibre dels feits constitueix una bona prova de la capacitat memorística del rei, amb tots els detalls, sovint minuciosos, que a vegades conté d’episodis molt poc transcendents. També cal assenyalar unes paraules que li adrecà el papa Climent V: __”De ben segur que, entre tots els prínceps del món que no han estat instruits en Lletres, el Senyor t’ha dotat d’un do natural singular; has après molt de l’experiència, has escoltat de bon grat les lliçons dels savis, i les has confiades a una memòria fidel” ( Agnès i Robert Vinas: La conquesta de Mallorca. Editorial Moll, 2007, p. 130)
El Tractat de Capdepera de 17 de juny de 1231 entre Jaume I i Abú Abd Allah Muhammad de Manurqa, fill de l’alfaquí Alí Abeneixem, es va signar amb els ambaixaidors i un consell d’ancians que anaven acompanyats per un jueu que feia d’intèrpret, el nom del qual no s’esmenta però que tot fa pensar que es tractava d’un tal Salamó que havía redactat la carta de creença, segons l’historiador Miquel Barceló. Els menorquins reconeixen JaumeI com a senyor, li reten les fortaleces i es comprometen a pagar-li un tribut anual. En contrapartida, conserven la seva autonomía interna, la cultura i religió islàmiques i les propietats, alhora que gaudeixen de la protecció del Conqueridor. Es tracta, doncs, d’un pacte típicament feudal, que lligava els menorquins amb el rei en Jaume per la seva condició de senyor de Mallorca, de la mateixa manera que més tard mantendrien la infeudació amb l’infant Pere de Portugal ( 1231-1256) i amb l’infant Jaume ( futur Jaume II), tant durant la seva etapa de príncep hereu (1256-1276) com de rei de la corona malloquina.
El document del Tractat de Capdepera es conserva en una còpia del març de 1281, feta pel notari Jaume Mercer i autentificada pel bisbe Ponç, a l’esmentada Biblioteca Nacional de París.
