Cristòfol Carrió
Una de les festes populars ben arrelades dins la consciència del poble és la que celebram en honor de Sant Antoni de gener, que forma part integrant del nostre folklore. És una clara manifestació del saber de la pagesia. Dissortadament, en sabem ben poc dels orígens; les primeres manifestacions les recollim del “Die Balearen” de l’arxiduc Lluís Salvador. També, Mossèn Antoni Maria Alcover n’ofereix mostres interessants al llarg dels vint-i-quatre toms de les rondalles mallorquines.
La pagesia surt al carrer per festejar el seu Sant, succeint el que no sol passar assíduament, perquè el món sol oblidar-se dels grans homes que, al llarg del temps, passen a les sales de l’oblit o de la indiferència. Sant Antoni n’és una excepció, ja que té l’estima de la gent senzilla i, sobretot, de la gent sana de foravila que, com més va, veu augmentada la típica festa anual en el seu honor.
És ver que en els dies que correm ja no s’estilen vels, processons, sotanes i aquell caramull de rituals amb l’església de gom a gom, fidels als costums i tradicions; però, com deim, amb Sant Antoni hi trobam l’excepció. A Mallorca s’està recuperant aquesta festa i, a molts de pobles, estira la casa per la finestra.
A mesura que arriba el 17 de gener, amb l’eufòria que comença la vesprada abans, al passacarrers (segons on a les completes) i l’encesa dels foguerons, la disbauxa ho cobreix tot d’uns núvols de gaubança general. Pot ser que a cap lloc del món es tengui tanta devoció a Sant Antoni com a la nostra illa. Tenim capelles dedicades a la major part de les esglésies, essent advocat d’un rosari de coses i, especialment, patró del bestiar.
D’aquí ve allò de “Sant Antoni dels ases”. I, per damunt tot, és el sant més invocat per la ruralia, com també és prou destacable que els noms d’Antoni i Antonina siguin aquí dels més populars.
L’any 1993, Joan Sard i Pujades tengué l’encert d’escriure la biografia en vers d’aquest sant tan extremadament popular. Per altre costat, podem dir que antany, el matí d’abans de la gran diada, els membres de l’Obreria del Sant, acompanyats dels dimonis (els quals, dit de passada, són simpàtics i ja no fan por a ningú), que en la canya fel·lera no es cansaven de córrer i de botar, recorrien carrers i places, al compàs d’una peça musical inconfusible. Hi ha viles que encara mantenen aquest costum.
Actualment, també podem trobar indrets on el dissabte de la festa de Sant Antoni, la gent es reuneix entorn dels foguerons, celebrant així la seva nit bruixa. Es dóna sovint el cas de persones molt respectables que mantenen durant tot l’any una postura perfecta i que obliden aquesta nit la seva seriositat, participant en la gresca plebea de la festa, cantant i bevent vora el foc.
Podríem dir que aquesta encesa de grans soques suposa l’enterrament de l’any vell i el ressorgir de les il·lusions amb rieres d’esperança, que ens du a escorcollar dins els nostres laberints.
Siguin espinagades, llangonissa, xulla, botifarrons… i bevent a té qui té, costa trobar una definició dels motius que provoquen l’esmentat desbordament i l’actitud gojosa que fa, de la festa de Sant Anacoreta, una màgia indescriptible.A desset és Sant Antoni / a vint, Sant Sebastià / qui bones obres farà / no tendrà por del dimoni.
¡¡ Visca Sant Antoni !!
