”No més mancava el sentit del TOCAR: Eren dies de “tocar mare”. Els gabellins que vivien fora, aprofitaven per venir a passar un parell de dies al poble. Sobretot, a la sortida del Ofici Major tot eren salutacions, besades, aferrades pel coll… El contacte físic semblava estrènyer més els lligams entre persones que només es veien per les festes o per qualque funeral.
Molts de pagesos aprofitaven per saludar els senyors, militars o persones influents que vivien a Ciutat, i amb qui les interessava tenir bo per un cas de casos. També s’estilava que els al·lots besàssim les mans, en senyal d’agraïment, als familiars que ens donaven una pesseta per gastar.
El jovent es divertia de moltes maneres: aprofitant la verbena per aferrar-se fort amb la parella, pegant pilotades a ses al·lotes amb pilotes de pell subjectes per un elàstic, comprades a les torroneres, o esperant que s’acabàs el trull, de matinada, per agafar en “Suadó Beió” i en Toni “Nossos” i posar-los en remull dins l’abeurador de l’aljub, perquè escorxassin el gat.
I, parlant de remullar, cada any per Sant Bartomeu, poc o molt, les primeres brusques d’estiu banyaven els paperins, i qualque pic amaraven la verbena o les carreres de cavalls, i no en quedava altre remei que fer com els eivissencs, que la deixen caure.
A vegades, em pregunt el motiu pel qual disfrutàvem tant de les festes i les esperàvem amb tanta il·lusió. Eren altres temps i no anàvem tan farts, com ara, de diversions i llepolies, i calia aprofitar les poques ocasions que s’en s presentaven. Però, sobretot, hi havia tres motius íntims i profunds que estimularen la nostra capacitat de festa: Ens sentíem joves, ens sentíem creients i ens sentíem poble.
Ens sentíem joves i semblava que el món era nostre i que no hi havia qui ens aturàs. Ens enginyàvem per esquivar la vigilància d’En Pere Saig, En Toni Quec i En Miquel Papa, eficients encarregats de l’ordre públic. També esquivàvem la vigilància d’en Jaume Secretari, taquiller habitual de la verbena, fent forats a la tanca del recinte o collint bolletes per tirar a la gent.
També ens sentíem “els galls” en el passeig dels diumenges, fent el sedasset, amunt i avall, entre Sa Creu i la plaça de l’Orient, escometent i acompanyant les al·lotes…
Això sí! Ben vigilats per les futures sogres i les xafarderes de sempre que eren el diantre per provocar malentesos. Però, no tan sols érem nosaltres, els al·lots, els qui ens sentíem joves. També hi havia homes granats que participaven, per exemple, en les carreres de joies, en el Cós, i corrien ben falaguers per pegar grapada a la canya amb un pollastre penjat o unes espardenyes d’espart. Record què, fins i tot, es va fer una carrera de músics. Com a premi, en Biel Trobat, administrador de Can March, va pagar un dinar a la Banda.
A més de joves, ens sentíem creients: Les festes tenien un caràcter molt religiós, més que ara, i es donava un relleu especial als distints actes i celebracions. Per Sant Bartomeu, les Completes solemnes del dissabte i la processó amb la relíquia del Sant, donant la volta a l’església i pegant foc a una rodella per inaugurar les festes. I l’acte central era l’Ofici, del qual ja hem parlat. Igualment, podem ressaltar l’Ofici de Sant Roc i de la Mare de Déu del Carme, com també la processó de barques de la Patrona dels mariners, que es segueix potenciant.
Per l’Esperança, ja ho sabem, la Novena, les Completes, l’Ofici, la processó cantant i tocant les Avemaries des de el Castell i el Sermó de sa Boira… Per Nadal, els dissabte, els al·lots fèiem “¡Alei, alei! Amb manats de faies enceses. Més tard anàvem a matines a sentir la Sibil·la, el sermó de la Calenda, els salms i les antífones gregorianes i el cant del “Bienvenido” i “Anem a Betlem”. A mitjanit, en punt, es descobria el Betlem i començava la “Missa del Gall”.
Quan s’acostaven els Reis, posàvem una sabata amb faves a la finestra per alimentar els cavalls reials, i si havíem fet bonda, Ses Majestats hi deixaven qualque petit detall (no tant com ara, perquè eren temps de vaques magres). I part damunt tot, ens atreia la desfilada dels Reis repartint obsequis a domicili, i la representació del Rei Herodes a la plaça de l’Orient.
La Quaresma era temps de dejunis, d’abstinències i de sermons, a càrrec del “Coremer” de torn. La Setmana Santa era tot un seguit de vivències religioses: la processó del Dia del Ram, amb els cops de creu a les portes tancades del Portal Major, el cant de la Passió, el Dotze sermons, el Fas, el Davallament, la processó de l’Enterro, el so de la maçola i les matraques…
Tot això anava emmarcat dins el llenguatge de les campanes, magistralment tocades per Biel Escolà. Cada esdeveniment tenia el seu toc especial: els trets de la missa, l’extremunció, el repicar, el tocar de mort, el tocar per foc, les Avemaries del Migdia i la Queda… si no tocava a l’hora en punt, era que primer havia d’arreglar s’ase!
Aquells anys eren també els de l’eufòria de l’Acció Catòlica i dels “Cursillos”. L’ànima del Centre de Joves Aspirants va ser un vicari infatigable, don Gabriel Fuster, alies “S’As d’Oro”. Desprès vingueren don Joan Font i d’altres.
A més de joves i creients, i precisament per això, ens sentíem poble. Un poble jove i dinàmic, ple de vitalitat i guiat per unes conviccions, unes creences i un estil de vida que han anat conformant la nostra escala de valors. Un poble amb molts de defectes i grans virtuts. Un poble amb moltes politiquetes internes, però amb sentit de l’humor i amb una gran sensibilitat per captar la bellesa de l’art, la música, la cultura en general i la nostra en particular.
Són moltes i variades les persones que han contribuït a donar una personalitat pròpia al nostre poble i a cada un de nosaltres, com a persones i com a gabellins. Jo situaria, en primer lloc, els nostres pares i familiars, que eren els nostres primers mestres, no tan sols de paraula, sinó, sobretot, amb l’exemple. A més d’ells, cal tenir en compte una sèrie de persones que, o bé pel seu càrrec o influencia, o bé per la seva popularitat, marcaren tot un estil de poble. Així tenim, que jo recordi:
Batles: Mateu Titai, Mateu Negret, Toni Barona (el “batle de ses coques”).
Mestres: El mestre de “Son Not”, Toni des Magatzem, D. Ricardo, D. Francesc Riart “Es Català”, D. Joan Llull, D. Vicenç Nadal, D. Miquel Talaia, donya Barita, donya Catalina, donya Bel…
Directors de Banda: Pere Antoni des Cassinu, Antoni Duro, Tomeu Carbó…
Mestres de música: Miquel Pil.litu, Eloi es sabater , Catalina Rosselló.
Promotors de teatre: Els Alcaines, Tomeu Patilleta, Pere Gató …
Rectors: D. Toni Morey, D. Melción Llull, D. Joan Dalmau, D. Miquel Picornell, D. Bartomeu Gomila…
Monges: Sor Esperança (sempre al costat dels malalts), Sor Liberata (simpàtica i pacient amb els nins), Sor Teófila, Sor María de l’Olvido …
Dones populars: Dª Elionor Servera (Filla predilecta del poble), madò Paca, Na Pepita, Na Putxa, Na Pepa dels Diaris, Na Tiana Ponta …
Promotors culturals: Joan Coll (primer historiador de Capdepera) , Joan de Sa Posada (mestre de ball de pagès), Toni Solleric, Marce …
Altres personatges curiosos.- D. Paco Ranxer, Tomeu Senalla, els Coixus (Pere i Bartomeu, amb el seu humor sarcàstic), i tants d’altres, alguns ja anomenats. En destacaria dos, com a símbols especials d’un poble festós: En Pere Bessó, el dimoni més ballador i més lleig del nostre infern particular, que feia tanta por amb la careta com sense; i en Jaume Parreta, que no hi era tot, però era per tot, especialment allà on hi havia festa, música o al·lots, era la persona més feliç, més bondadosa i més estimada del poble.
Vagin per tots ells aquestes paraules de record i homenatge”.
CONTINUARÀ A LA PROPERA EDICIÓ.
