Cristòfol Carrió
Tots els anys, en arribar la tardor —un temps que ens cobreix de melangia, amb els seus dies grisos, aquella pluja que sembla que no sap ploure i les fulles caigudes dels arbres, cansades de suportar les calorades de l’estiu— també és molt corrent que comencem a notar com ens cauen unes gotetes del nas. És el moment que les autoritats sanitàries ens fan recomanacions com la conveniència de vacunar-se, sobretot entre aquells segments de la població més exposats.
La pneumònia asiàtica que fa anys va commoure la humanitat és un record prou recent perquè s’hagin multiplicat els esforços i s’hagin pres més i millors mesures en la prevenció d’aquest tipus d’epidèmies que, com es va veure, poden alterar l’aparent seguretat sanitària de les societats benestants d’Occident.
Sigui com sigui, la consciència de la necessitat de prendre mesures contra la grip troba també la seva explicació en les mortaldats que al llarg de la història han provocat malalties semblants. Des de l’any 1510 hi ha documentades més d’una trentena de malalties respiratòries semblants a la grip. En qualsevol cas, el cert és que la grip de l’any 1918 és una efemèride que molta gent encara guarda en el record.
Aleshores es respiraven aires de guerra; la conflagració bèl·lica més important que havia esclatat mai no estava en el zenit, mentre que per aquests voltants una nova plaga assotava els sembrats: semblava un presagi de l’epidèmia que s’estendria sobre la població. Com a signe premonitori de la intensitat que assolaria, aquell any la grip no s’esperà fins a l’hivern, però quan la grip entrà en els ossos del rei Alfons XIII i l’obligà a prendre xarops de llit, la por començà a escampar-se. El debilitament dels soldats i la misèria dels camps de concentració oferien un terreny massa favorable a la malaltia.
A Mallorca, es pensava que infestats procedents de Barcelona o València eren la causa del contagi. Però també hi ha la creença que el portador del virus fou un francès que arribà a S’Arracó amb un vaixell. El virus s’estengué ràpidament, sobretot pel nord-est de Mallorca i els municipis propers a la badia d’Alcúdia. Les morts en cadena estengueren el pànic entre la població. En pegar a una família, l’endemà tots eren al llit. La proliferació de casos feia que metges i apotecaris no donassin a l’abast, i també era feina feixuga la dels que manaven carruatges funeraris i els fossers. Fins i tot l’Exèrcit hagué de mobilitzar-se.
A Ciutat, l’aspecte era aterridor: la vida comercial i social quedà paralitzada; per por al contagi, la gent no sortia gairebé de casa seva. L’agreujament de l’epidèmia provocà que les autoritats reaccionassin amb mesures contundents, desinfectant carrers, així com també les cases on s’havia produït alguna defunció. L’Ajuntament de Palma va destinar 25.000 pessetes d’aquells temps per combatre-la. Malgrat els esforços, les xifres de morts foren escandaloses. A Mallorca, la grip de l’any 18 va causar 1.581 defuncions. Paradoxalment, la major part dels afectats eren joves robusts, d’edats entre els vint i els quaranta anys, i d’una manera especial les dones embarassades. En canvi, la grip d’aquell any va respectar els nins i les persones majors. Al final d’aquest any tràgic de 1918, s’organitzaren vetlles per donar gràcies a Déu per la desaparició de l’epidèmia.
LA PESTA DE 1820
A principis de maig de l’any 1820 corrien veus que havia arribat a l’illa una greu malaltia contagiosa. Davant aquestes noves alarmants, l’Ajuntament d’Artà, per aclarir-ho, va enviar a demanar el metge Quetglas que, confirmant la rumorologia popular, recomanà prendre les protocol·làries mesures sanitàries. Així, i a tall d’exemple, es tancaren les esglésies de tot el districte, comunicant als feligresos que, fins que no es produïssin circumstàncies millors, quedaven dispensats del precepte d’oir missa.
Arribà a ser habitual veure com famílies, veïnats i amics anaven emmalaltint i morint al cap de pocs dies. Ben segur, però, que, malgrat la tradicional resignació cristiana, aquells avantpassats nostres devien sentir-se sotmesos a unes terres maleïdes, com si estiguessin empresonats dins una cel·la, només esperant que els arribàs el seu moment, immersos com estaven dins un estat de desesperació i confusos de veure que aquella desgràcia només es produïa a la seva contrada, la més allunyada de Ciutat, on els obligaven a romandre acordonats per por de no contagiar els habitants de la resta de l’illa.
Cal pensar que els fets produïts en aquella petita àrea del llevant mallorquí, que comprenia, a més d’Artà, també les poblacions de Son Servera i Capdepera (que encara feien part del municipi artanenc), degueren ser viscuts pels seus vilatans com un càstig diví, un vertader drama de proporcions inimaginables avui dia, quan l’efemèride tan sols és esmentada de tard en tard pels que conserven la curolla de gratar dins els enigmàtics camps de la història.
És clar que no es tracta d’inventar bubotes o de caure en el masoquisme recreant-se en trists episodis, però tal volta seria bo no posar-nos cucales davant desgràcies que ens feriren de ben a prop. D’altra banda, cal recalcar també el valuós ajut que prestaren nombroses persones anònimes, de la pròpia contrada o forans, i gràcies a la seva ajuda desinteressada s’aconseguí mitigar les conseqüències d’aquella mortaldat. Una aportació humanitària carregada de risc, ja que molts d’ells, pel contagi, hi perderen la vida; d’altres la salvaren de miracle.
Segons la tradició, fou a la costa oriental d’Artà —és a dir, dins l’actual terme de Son Servera— on es va iniciar l’epidèmia, essent de tots tres el poble més castigat. El 26 de maig del desventurat 1820 arribaven a Ciutat les primeres notícies que per la costa oriental artanenca es covava una gran malaltia que anava prenent força d’una manera alarmant.
Segons parlen les cròniques, sembla que aquesta rara malaltia, que conduïa irremediablement a la mort, arribà arran d’una petita embarcació vinguda d’Àfrica que deixà una muda de vestit abandonada en una platja serverina, la qual va ser recollida per un home d’aquest poble que en va quedar afectat.
Segons la doctora Joana Sureda, l’epidèmia fou tan alarmant que es va perdre un terç de la població: 2.456 persones (aleshores la població total del llevant estava xifrada entorn dels 6.500 habitants). La desgràcia afectà sobretot els infants, però també homes i dones en edat de reproducció.
El monestir premonstratès de Bellpuig i el santuari de Sant Salvador foren convertits en llatzerets. Als voltants de l’oratori de l’Almudaina s’hi enterraren els cadàvers. Coincidint amb les festes del poble d’Artà, dia 7 d’agost, no hi hagué cap mort, cosa que va fer pensar que la situació s’anava arreglant. Per celebrar-ho, repicaren les campanes, que trencaren el silenci aterrador d’aquells mesos. A Capdepera fou a un descampat veïnat del que ara és la carretera que va a Cala Rajada, baixant a mà dreta, abans de tombar cap al camí de Sa Pedruscada, on es va instal·lar el llogaret per les escasses víctimes gabellines de la pesta.
D’unes terres que sofriren aquell desventurat episodi, mai ningú no hauria gosat imaginar que preservarien una bellesa tan singular que avui fa de la costa del llevant mallorquí un dels indrets més paradisíacs de l’illa.
