A punt d’encetar les festes patronals, aquesta redacció ha trobat oportú incloure en aquesta secció de temps enrere les PARAULES de mossèn Orpí, les quals dividirem en tres parts. Bones festes!
Solen dir que: ¡Festes passades, coques menjades! Ignor de qui va sortir la idea original d’una cloenda en lloc d’un Pregó de Festes (com fan a molts de llocs). I, encara més, no sabre qui va tenir l’ocurrència d’assenyalar-me a mi per prendre aquesta escarada, que com a bon gabellí no he pogut refusar.
Aquí, idò, el darrer tros de coca de les festes d’enguany. Us oferiré la pasta tova, en diferents pastos. Cadascú que hi posat les tallades i altres ingredients que hi trobi a bé. Si no, en lloc de coca pot ser en surti un bunyol sense forat.
Els qui tenen més capacitat de festa són els infants i els joves, tant d’edat com d’esperit. Permeteu-me, per tant, que comenci pels meus primer records i vivències de quan al·lot puçer, allà pels anys 40 i 50.
Teòricament, començàvem a tenir ús de raó, una de les coses que estudiàvem i apreníem de memòria a la doctrina o catequesi parroquial eren els cinc sentits corporals: Veure/ Oir/ Olorar/ Gustar i tocar.
Quan arribaven les festes, les disfrutàvem i assaboríem els cinc sentits, perquè tots hi prenien part.
Permeteu-me que passi revista, sentit per sentit, a alguns records personals que encara guard de les festes d’aquells anys de joventut.
En quant al sentit del “Veure”:
Carrers i places del poble estaven adornats amb branques de pi, restes de murta, paperins i banderetes de colors que rompien la monotonia de la resta de l’any.
I que em direm de les persones? Els que podien, estrenaven vestit nou; els qui no, lluïen la mudada bona, ben neta i planxada.
La pista enrevoltada des Cós de Son Jaumell on eren un vertader espectacle les carreres de cavalls. A inicis dels anys 50 cobraren un relleu especial en la presència de bèsties d’importació com n’“Ecu d’Or” i altres.
A Cala Rajada, per Sant Roc, també es feien carreres de llaüts al rem, eren de veure, perquè dels mariners que hi participaven no n’hi havia cap de corcat.
Tampoc no hi podien faltar el pal ensabonat o l’encalçada d’un endiot o una porcella per dins les aigües del moll.
El dissabte de la festa, de vetllada, ens enlluernava la revetlla , amb les fletxes de colorins i les rodelles fixades a un tauló clavat en terra.
De les atraccions ambulants, els al·lots ens embadalíem davant l’espectacle de les teresetes, que sempre acabava amb el dimoni estormiat a cops de pella.
Dins un altre ordre, podíem assaborir el “teatre regional” de la Companyia Artis, que muntava l’escenari damunt l’aljub de la plaça de l’Orient.
Alguns anys es feren toros a la platja de Cala Rajada, i després es va repartir la carn per les cases amb el camió d’en Joan Serra carregat de músics.
També aprofitàvem les festes per fer-nos una fotografia de grup amb en Mascaró de María de la Salut (¨mestre Pere des Retratos”), que muntava el seu estudi, decorats inclosos, enmig de Sa Creu, on aleshores no hi ha via trànsit.
Passem a un altre sentit: Oir.
Formaven part de la festa una sèrie de sons i de renous:
La remor dels paperins moguts per l’embat del vent.
El cercaviles (o “pasacalles”) a càrrec de la xaranga.
Els concerts de la Banda a la Plaça d’es Sitjar, al cadafal muntat dalt el pi de més amunt; el dia de la Revetla, alternant una tocada amb una rodella.
La desfilada de les autoritats amb la Banda per assistir als actes religiosos.
L’Ofici de Sant Bartomeu amb mestre Miquel Coix a l’orgue, i el Cor Parroquial cantant una missa d’En Perosi: Tomeu Patilleta, Mateu Xerubí, Pep Tacó, Pep Jaumí, Toni de Son Vador, Francisco Rigo, Miquel Niu, Joan des Camp Mitjà, Pere Mecu…
La “Marxa Real” tocada per la Banda, des del portal, quan “alçaven Déu”.
Les verbenes , amb orquestres i artistes que marcaren tota una época: “Bolero”, “Cadetes”, Irma Villa, Ina Sassi, “Los trashumantes”…
Les sarsueles a càrrec de la Companyía d’en Bosch, damunt l’aljub de l’Orient o a la plaça de Ca’n Tomàs, a Cala Rajada, amb la presència de donya Elionor Servera a primera fila. I al seu costat l’amo en Tugores.
Els sons més estridents i renouers eren els coets que tiraven els al·lots per assustar les nines i, sobretot, la traca final que, a vegades, no prenia per mor de la humitat, i qualque pic l’encengueren abans d’hora, amb la gent que va arrancar a córrer i s’acabà la festa.
En quant a Olorar:
Qui no recorda aquella olor de bova i de murta que escampaven pel carrer, per perfumar el trepig de la gent? Les branques de poll que adornaven les capelles de l’església, embalmant la nau del temple de frescor. El brot d’alfabeguera que es repartia durant l’Oferta i l’encens d’altar fumat i missa de tres…
L’olor de pólvora de la nit de la Revetlla. El de les branques de sivina de la tanca de la verbena…
L’aroma ensucrat de les ensaïmades del dia de la festa del Patró estufades i grosses com a rodes de carro.
Els melons eriçons o aiguardenters posats en fresc dins un paner dins la cisterna. Qui no tenia melons de collita, en podia comprar a un home de Manacor que en duia una carretada, ben acondicionats amb palla, i els estenia damunt Sa Creu, de bon matí fins a l’hora de l’Ofici.
Passem al Gustar:
Tant les ensaïmades com els melons a més de fer bona pinta, tenien tant bon gust que ens en llepàvem els dits.
Els plats més típics de les festes (una volta a l’any), era un bon arròs sec ben engrogat i rostit amb patates, tot això regat amb vi de Ca’n Torreta.
També era una bona ocasió per fer una bomba de gelat, roda qui roda, que refredàvem amb una barra de gel que anàvem a comprar a la Central o a Cas Xifoner i que la posàvem amb sal sencera.
Era com un ritual anar amb la família o amb els amics a prendre un gelat d’ametlla en el “Cafè del Recreo”, asseguts a la fresca. Allà tastàrem, també, els primers “frigos”, engrescats per un cartell lluminós que s’encenia i s’apagava com ¡”Frigo… frigo..!. Tampoc no hi podia faltar un tassó de llet freda o una orxata de xufla a la “Palmera”, a l’Orient o a Ca’n Patilla.
Els al·lots anàvem ben enllepolits amb els “mantecados” que feien a Can Pep Cetre. N’hi havia de distintes mides i preus: des de 5 cèntims fins a un velló.
¡Realment, eren altres temps! Però on trobàvem més llepolies era a les taules de les torroneres: n’Agustina, d’Artà, que posava devora Can Riereta, a Sa Creu/ La família “Solleta”, de Manacor (pares i fill), devora la manxeta davant el café de Can Patilla. Duien de tot: torró (unes barretes primes, de cacauet), avellanes (moltes de buides), bocins de coco, xufletes, regalàssim… I, en “Solleta” jove, a les carreres de cavalls, es passejava amunt i avall amb un poal ple de refrescs en remull i cridant: “Gaseosa fresca!”
CONTINUAR A LA VINENT EDICIÓ …
