SETEMBRE, MES PRIMAVERAL I DELS MISSATGES
Setembre és un dels mesos que duen impregnat un camp d’esperança, com si fos temps primaveral. Dins la pagesia, hi ha gent que anomena primavera d’hivern la tardor, encara que es digui que dels dotze mesos que hi ha, el setembre és el més malsà.
L’estiu ja ho ha fet tot i es veu derrotat per les brusques i qualque ventada espectacular que s’enduu les calors que va deixar Santa Margalida i que Sant Bernat no ha estat capaç d’arruixar en la seva diada.
S’ha allargat la nit, s’acurça el dia com li pertoca. Per això, es representa amb una balança amb platets anivellats, significant que la duració de la nit és igual a la del dia. Però hem arribat a desfigurar tant la natura que aquesta sembla que camina ressentida per altres camades. Una prova la tenim en les figues, que ja tocaríem haver tastat abans i si no ho hem fet és pel retard que, enguany, han duit les agostenques, que el mes passat eren petites com un didal. Ganes no ens en faltaven, perquè les figues flors de Sant Pere queden enfora.
Ja s’han tomat moltes ametlles i els ametllers romanen més lleugers. Antany s’anava a espigolar (pellucar), però avui dia ve ben just poder recollir les que s’han d’espolsar perquè caiguin de l’arbre. És ben cert que s’ha perdut el sentit de la feineria. Escassegen els esforços per aconseguir els objectius, si és que encara hi ha algú que se’n traça. Però, a foravila se n’ha de fer prou ferm, no s’acaben mai les feines. L’hivern perquè és l’hivern i l’estiu perquè és l’estiu.
En aquest temps se sembra la pastura i es fan uns bons solcs pels pèsols (xitxeros) i faves primerenques. També es cullen les olives per trencar i ho fan amb una pedra o amb una massa de fusta, mai no es pot emprar el ferro.
Si el temporal, acompanyat de calabruix, no ha molestat en excés les vinyes, a damunt la taula hi fan bona planta els raïms que fan les delícies dels paladars. No hi ha dubte que setembre és el mes de la verema, en què es fa la selecció: per a la taula, per al vi i naturalment per fer sucs. Pel setembre el raïm es cull i el vi fermenta. La festa del veremar, el darrer diumenge, es fa a Binissalem. Ah!, i no hi poden faltar els fideus de veremar, que són d’un sabor molt especial.
Aquest entramat de feines i festes duia la seva pròpia gastronomia, com els cocarrois de ceba, coques de julivert amb arengada, de pebres torrats amb llom, acompanyat de figues de la senyora i raïm.
Segons la dita popular, és el mes de la fruita: pel maig, murtra i pel setembre, fruita. Mirat amb pessimisme, del setembre es diu que amb la caiguda de les fulles, el sol va trist i el cel es vesteix de color de plom.
Però també hi ha festes per alegrar-se. El dia 8, la Mare de Déu Trobada, de Sant Llorenç des Cardassar, coneguda aiximateix com la dels Missatges, era el dia indicat per canviar de possessió, ja que l’anyada estava retirada i encara no s’havia començat a sembrar. Antigament, aquesta festa era coneguda entre la pagesia com a Mare de Déu dels Missatges; aquest dia es feien els acords per les feines dels esmentats foravilers. Si bé, alguns pobles l’anomenaven “Mare de Déu de les Renyines” per certes bregues que hi solia haver amb motiu de l’arrendament de les terres.
Deixant de banda el comentari ancestral, ens endinsarem en la realitat del nostre temps i ens trobam amb l’altre extrem, on s’ha passat d’un exagerat costumisme a una indiferència lamentable, pel fet de caure en un rebuig inconscient d’unes tradicions de segles.
Anys enrere, les madones, aquelles singulars madones amb galtes vermelles com un lluquet, que avui ja no se’n veuen, en arribar aquest mes solien dir a l’amo que tot d’una que es refrescàs un poc més haurien de matar qualque porcellet, perquè el rebost s’havia fet avall i ja no es podia gaudir de formatge ni de sobrassada i estaven cansats de menjar trempó.
D’altra banda, pel setembre és quan es comença un nou curs, una posada en marxa d’un munt de planificacions que uns compliran amb molta il·lusió i n’hi haurà que tendran èxit i uns altres “sortida de cavall i arribada d’ase”.
També aquest mes de setembre, com el de gener, ens ve carregat de problemes que fan que la costa sigui extremadament empinada, on hem de plantar cara a unes despeses extres (matrícules, llibres, vestits i complements…) després d’unes vacances on no s’ha mirat prim, costejant certs viatges, sortides a festes i estiuejar de senyor…
Mentrestant, ningú no vol mostrar el llautó i pel cafè et sol dir: ___ “Si no fos per la cama, els genolls, anam tirant…”, però dins ca seva poc és el que funciona i els dotze mesos són mals d’escalar i, sobretot, el setembre, que sembla haver-se convertit en pitjor que el primer mes de l’any.
Cadascú amb les seves curolles i els seus propis pesars i, com dèiem, pel carrer tot va bé, per grossa que sigui la bugada preparada darrere la cortineta, i que sempre és millor netejar a ca seva.
Tal vegada creiem massa que tots els dies són festa. Sembla que s’hagi perdut el sentit de la feineria. Està prou comprovat que el llençol s’ha arrufat i és obligat prescindir d’un ritme tan accelerat.
Malgrat tot, ¡bon setembre!
