Trescant pel pou de la memòria, podem retrobar aquells personatges entranyables que, sense fer res d’espectacular, convertien les seves vides en vertaderes obres d’art. Enyorats conreadors i menestrals, persones de paraula, gent sana de fora vila, prou preparada per combatre les inclemències del temps, d’ignorada feina ben feta, que, a força de suor i treballant de sol a sol, aconseguien que els sementers lluïssin com una estora de tons verdosos.
Eren d’aspecte enèrgic i duien marcat en el seu rostre la seva feineria: cossos ajupits, cares arrugades, mans calloses, sense perdre mai aquella alegria que expressaven amb fortes rialles mai estroncades. Amb especial assossegament, solien dir allò de “si no plou és que Déu no ho vol, ja que plourà quan Déu voldrà”.
A la pagesia hom la tenia per gent rústica, inculta i poc refinada en el parlar. I és ver que no sabien de lletra, però el seu coneixement del medi era un autèntic pou de cultura. Sens dubte, aquests avantpassats nostres eren portadors d’una saviesa amagada que vessava humanitat, alhora que sotmesos a una fidelitat extremadament singular a l’Església.
En contra de l’aparença funesta del seu nom, els Darrers Dies eren i són encara una desbordada expressió d’alegria i disbauxa que tenyeix de color el gran escenari que és la Rua. Tal volta aquest fort apassionament provengui, com diuen alguns, dels anys de dominació romana, però allò cert és que, almenys per unes hores, bona part de la gent es presta a canviar el seu rostre habitual per una imatge bullanguera, sovint en clar contrast amb les preocupacions i caps cots de la realitat quotidiana.
L’alegria desbordant dels Darrers Dies es talla de cop amb l’entrada de la Quaresma, amb allò de la Cendra i de “recorda que de la pols véns i en pols et convertiràs”. Com solia dir mossèn Antoni M. Alcover, la Quaresma és aspra i llargaruda, com una escalonada de quaranta escalons. I llarga la trobava qui feia el propòsit de no fumar, de deixar les copes o el cafè i altres mortificacions.
Abstinència i dejuni amb el recurs de poder comprar la “butlla” referent que alleugerís aquests obligats compliments de no poder menjar carn els menors de seixanta anys i, de passada, engreixar les arques de la institució eclesiàstica.
Encara que actualment ja no s’observa tant aquest compliment ni tampoc els carnissers noten l’estacionalitat durant set setmanes, cal reconèixer que aquestes tradicions, avui difuminades pels nous temps, varen ser, durant segles, la forma de sentir del nostre poble.
En aquest temps, els nins i nines, i també d’altres més granadets, vivien amb la il·lusió d’anar al Ram, a Ciutat, una fira d’esbarjo que es remunta a principis del segle XVIII.
El Ram, amb aquell multicolor tan singular que donen les casetes de fusta, les espectaculars atraccions i música, o les tasques, unes coques en forma de tortell adornades amb confits, i molts d’enganxos més…
Recordança del passat amb reminiscències d’avui en dia.
