PREGÓ DE SUSO REXACH
Nota de la redacció. Aquest text recull una selecció de fragments del pregó de Suso Rexach, que va tenir una durada aproximada de 45 minuts.
Quan des de l’Ajuntament em convidaren a fer-me càrrec de la immensa responsabilitat de fer el pregó de les festes de Sant Bartomeu, em vaig sentir elogiat, sorprès, però elogiat. Després d’escoltar els arguments que m’exposaren, i en calent, no vaig poder dir que no i vaig acceptar.
Havia d’arribar el vespre perquè la cosa se me complicàs. Just a l’hora d’intentar dormir, a la calor mai vista que ja feia dos mesos que mos consumia se li va sumar la intranquil·litat del repte acceptat. Com era previsible, no vaig pegar ull en tota la nit.
Només tocar el llit, el meu cap va començar a carbur ar i ràpidament vaig xocar de front amb la realitat. Coneixent els sentiments dels gabellins i les gabellines, era més que evident que la seva reacció seria: «Què fa un calarajader fent el pregó de les festes de Sant Bartomeu?». Però pocs instants després el cervell començà a accelerar i me vaig donar compte que això només seria el primer obstacle. Coneixent els sentiments dels calarajaders i les calarajaderes, la seva reacció seria: «Què fa aquest calarajader traïdor fent el pregó a la capital?».
En aquell moment ja vaig acceptar la derrota. L’acte inicial de les festes se convertiria en un escarni públic, en un linxament simultani per part de Capdepera i Cala Rajada.
En un primer moment pensava que me salvaria que visc a Sa Farinera, just a la frontera entre Artà i Capdepera, però quan vaig ser conscient que les cases són a la banda del terme municipal d’Artà, me vaig percatar que això me condemnava definitivament. Ja només me quedava assumir la unió entre gabellins i calarajaders, com quasi mai s’havia vist, treballant per un objectiu comú: la declaració irreversible de persona non grata al municipi de Capdepera.
També pens, com voltros, que no hagués estat més lògic que na Maria Antònia Gomis hagués fet el pregó de Capdepera i jo el de Cala Rajada. Això és una evidència més de l’existència del canvi climàtic i de com mos afecta a tots.
Però abans que me pengeu enmig de la plaça, vos deman disculpes anticipades per l’atreviment. I vos deman una oportunitat.
…
Som en Suso Rexach i vaig néixer a Cala Rajada a meitat dels anys seixanta, al carrer de l’Àguila. Era i som el fill petit de cas Contramestre, el petit de tres germans, juntament amb en Miquel i en Gori.
El contramestre era una figura que ja no existeix. Era la màxima autoritat marítima, el responsable del port, del trànsit de vaixells i de tot el que succeïa a la costa, no només del municipi sinó de tot el Llevant, des de la Colònia de Sant Pere fins quasi Porto Cristo. Un militar de Marina.
Som fill de Dolores Cañavate, cartagenera, i d’Antoni Rexach Font, de Capdepera, de mal nom «gasparet» i «porret», i també de «ses Cases noves». Mon pare era fill de Miquel Rexach Muntaner «gasparet» i de Catalina Font Mestre «porreta», ambdós amb germans i germanes també al poble de Capdepera.
En Toni Rexach Font va marxar a fer el servei militar a Cartagena, on s’enamorà de ma mare. En acabar aquest període va decidir reenganxar-se a l’Armada i inicià un periple que el dugué a recórrer mig món en vaixells i submarins, fins que en un moment determinat va decidir finalitzar aquella vida i va arribar aquí, a Cala Rajada.
Els meus padrins, Catalina i Miquel, tingueren cinc fills. Dues filles, Maria i Petra; i tres fills: mon pare, Toni; en Joan, que morí molt jove i que, segons me contà ma mare, me donà el meu primer nom de Joan – a més de Jesús pel bon Jesús –; i en Miquel Rexach Font, casat amb na Francisca Garau. Ells sí que tingueren un fill, ni més ni menys que en Miquel Rexach Garau, més conegut com a REVI, convertint-lo en el nostre únic cosí germà autèntic, amb tota la documentació completa, just aquí devora, al carrer Fondo.
Per altra banda, teníem i tenim un caramull de fills de cosins. Mon pare tenia molts de cosins, als quals estava molt unit i estimava molt, i que visitàvem assíduament: a Can Pitilla; al carrer Ciutat, a la Creu, on vivia la tia Antonina; la família de la Palmera; el tio Salvador Rexach i sa tia Clamores, al carrer Coves amb Regueró; el colmado de Vegé, al carrer Esparreguera; la tia Miquela Pomar Rexach, al carrer Nord número 1… I qualque cas més rocambolesc, com el de Can Cardaix, que, a pesar de no tenir consanguinitat, érem família per dues bandes, per part dels Font Ferrer i per part dels Rexach.
Per tant, crec que tot això suma punts. Esper que el bagatge familiar sigui una base suficient per considerar-me un poc gabellí.
…
Era una Capdepera en blanc i negre, i no només la televisió. Una televisió amb únicament dos canals, dels quals al nostre poble només ens n’arribava un. La segona cadena, la UHF, no la vèiem.
Els números de telèfon eren només de tres dígits i no hi havia on marcar-los. Despenjaves i xerraves amb l’operadora, que te marcava manualment. Molt més complicades eren les conferències. No existien els ordinadors. L’administració funcionava a mà o amb màquina d’escriure i els avisos urgents se feien amb telegrames.
Capdepera i Cala Rajada estaven clarament separats. Se podia dir que existia una frontera, més simbòlica que física, i aquesta era el camp de futbol.
Al mateix temps, el camp d’esports de Es Figueral servia de laboratori de convivència, on se produïa el primer contacte entre els joves de Capdepera i de Cala Rajada. L’Escolar, com ha estat sempre, s’havia de convertir en la primera eina d’integració entre procedències diverses, encara que en un principi fossin infants del mateix municipi. A part de les grans amistats que varen néixer des de ben petits entre els companys, vull destacar els entrenadors gabellins que se dedicaren a entrenar-nos i educar-nos a tots en harmonia.
L’esport era un dels primers contactes entre les dues parts de la frontera, però també ho era la Creu Roja, on joves de dalt i joves de baix col·laboraven junts per salvar les vides de la gent del nostre municipi.
Però si hi havia una cosa que realment unia els dos pobles era la música i les festes.
…
De les festes podria xerrar de ses obres teatrals d’en Xesc Forteza, de les carreres de cavalls, de com cada any es banyaven els paperins… i de molts altres moments. Però crec que ja s’han contat, i molt més ben contats, als pregons d’edicions anteriors.
Jo voldria recordar tota aquella gent que, durant dècades, ha sostingut la festa moltes vegades de manera anònima. Grups musicals, associacions, artistes, cantants, agrupacions culturals, dansa… Sense tots ells, moltes de les nostres festes no s’haurien pogut dur a terme.
I aquí és obligat tenir un record per a Manuel Muntaner, Climent Garau, Toni Màster i Jeroni Sureda.
Perquè, si una cosa ha marcat bona part de la meva vida i de la meva relació amb Capdepera, ha estat precisament la música.
…
El meu debut damunt els escenaris va ser l’any 1979, en un festival escolar amb la sarsuela Gigantes y cabezudos.
Després varen arribar molts d’anys, moltes actuacions i moltes cançons.
El 1995, Canti qui vulgui, amb Campeón i Giri nou. El 1996, aquell Passacarrers desbaratat que ningú va, amb Romero. El 1998, Immersions, a Ca ses Monges. El 2001, Sempre els meus ulls, amb Bon vespre Joan i Tolito boca.
També Soc musulmà som gabellí, poema de Joan Rai, musicat per JR Xamena i adaptat per Manuel Muntaner al seu disc.
I l’any 2010 arribà Això no és un Capdepera blues. Els mals noms del poble convertits en un regal al poble de Capdepera.
Després vendrien Gira la vida, Història d’en Pere i Aquesta terra ja no és seva.
Cançons, actuacions, persones, amistats i records que, quan els poses tots junts, acaben explicant una vida.
Una vida que començà a Cala Rajada, que avui passa per Sa Farinera. Però una vida en què Capdepera, la seva gent, la família, les amistats, la música i les festes sempre hi han estat presents.
Així que esper que, després de tot això, me concedigueu almenys uns quants punts per poder dir que també som, encara que sigui un poc, gabellí.
Suso Rexach
