Cristòfol Carrió
Aquest diumenge és el primer dia del mes de juny. És per això que he redactat dos articles referits a tradicions pròpies dels 30 dies que iniciam i en els quals començam l’estiu.
Temps enrere, tot girava en un sentit religiós, de tal manera que sempre hi havia motiu per alçar les campanes, que marcaven les fites de la jerarquia eclesiàstica, amb batecs solemnes, de sons diferents segons del què (i de qui) es tractava, convidant a assistir a uns actes llargaruts, però que complien fil per randa i amb fidelitat extrema, a l’hora de reunir senyors, menestrals, amos i gent de l’agre del terrer. Tots ells responent sempre amén a l’amén.
Som al juny, encara que la mecanització del camp hagi possibilitat que les feines no siguin tan feixugues, l’arrabassar faves i el segar l’ordi, la civada i el blat, com el batre, és una laboriosa feina que fa suar de granat. Per aconseguir fer les labors a gust, és característic de la gent de la pagesia i per aquestes dates: camisa per fora, mocador pel coll i un bon capell de palma. Les calors fan cercar les ombres, però ja es diu que “Pel juny, la falç al puny”.
Pel juny, el camp és una meravella de tons que fan mirar l’entorn en calma, assaborint la singular bellesa d’un nou matí. Per allà on ja s’ha segat, els ocells envolten el decorat de les roselles, que són com pinzellades vermelloses que alegren i fan cantar les cigales que, malgrat que sigui un so monòton, suposa un senyal de vida dins racons solitaris de pla i muntanya. Ens queda l’estiu i l’hivern és lluny.
Aquesta mesada, la fruita de foravila és d’allò més saborosa: cireres, prunes i albercocs estan al seu punt i ja comencen a madurar les peres de Sant Joan i els ametllons van tornant gustoses ametlles.
De totes maneres, la joia del mes de juny era la festa del Corpus, que amb la normativa de llevar-la del dijous ja no té res a veure amb l’esplendor d’abans. D’ençà que el papa Urbà IV va instituir aquesta festa eucarística, tot el poble contribuïa a solemnitzar la processó. Carrers plens de murta, amb cossiols i banderes o domassos per les façanes de les cases. Enrere ha quedat també el costum de fer una bona neteja a la casa, perquè venia una festa gran.
“De prop o de lluny, el Corpus pel juny”. La grisor pròpia del Dijous Sant, amb la commemoració de la passió i mort de Jesucrist, es contraposava en el calendari litúrgic amb la festa que l’Església dedicava des de l’any 1264 a l’exaltació de l’eucaristia amb la institució per part de l’esmentat papa de la celebració del Corpus Christi. I ens hi referim en passat perquè avui, malgrat que encara se celebra el Corpus, no té, ni prou fer-hi, el ressò d’antany, quan s’envoltava d’un esperit tan peculiar que es fa difícil descriure’l amb paraules d’avui.
Vuit dies abans d’aquesta festa, les campanes repicaven sis trets i les esglésies lluïen els seus millors domassos. Durant la setmana posterior, l’octava del Corpus, se celebrava un munt de processons. A Ciutat, una d’aquestes desfilades era coneguda com la processó de “sa Moixeta”, que s’anomenava així per haver estat una senyora de llinatge “Moix” qui pagà una considerable quantitat de doblers per instituir-la.
A la solemnitat de la processó del Corpus, hi contribuïa tot el poble, i pels carrers on tradicionalment passava la processó s’hi escampava murta. A les cases no hi mancaven cossiols, banderes i teles de domàs, com també modestes cortines de cotó a les finestres. Les autoritats eclesiàstiques envoltaven la custòdia (moltes d’elles de gran valor i bellesa artística) a sota del pal·li. La indissoluble unitat entre l’Església i els estaments del Govern es feia prou present. A cada costat del Santíssim hi anava un guàrdia civil amb l’uniforme de gran gala.
D’altra banda, després del recorregut processional, damunt el portal del temple es donava per acabada la diada amb la benedicció, que cobrava un alt grau d’emotivitat, mentre la banda municipal interpretava l’himne nacional, la Marxa Reial. Mentrestant, la gent s’agenollava per resar un credo. A l’Ofici, com a tots els actes religiosos importants, hi acudia tanta gent que les esglésies no donaven cabuda suficient. Eren moltes les dones i jovenetes que aquest dia solien estrenar el vestit d’estiu. El rector de torn solia fer el sermó en to solemne i locatiu, i per descomptat, no hi faltava l’altar fumat i missa de tres.
Entre angelets, banderes, pendons, tabernacles i altres figures al·lusives a tan solemne festivitat, desfilaven, vestits de blanc, els nins i nines que havien fet feia poc la primera comunió, les dones amb vel posat i rosari en mà, dues llargues fileres d’homes ben enllestits, amb la millor mudada i portant un ciri encès. Mentrestant, els més menuts tiraven flors al Santíssim Sagrament, com àngels baixats del cel. La banda de música escampava els seus sons amb peces, sovint en castellà, com era el precepte de l’època, com ara: “Cantemos al amor de los amores, Cristo en todas las almas y en el mundo la paz”, tot alternant amb el “Pange Lingua”.
I, acabada la processó, hom tenia el costum d’anar a prendre un gelat o una orxata, i així donar per conclosa una festivitat de la qual es deia que lluïa més que el sol.
Des de 1990, però, la tan arrelada festa fou decretada oficialment dia laborable, i del dijous, dia que de sempre havia estat Corpus Christi, passà al diumenge següent a la festivitat. I la gent començà a perdre un dels referents més recurrents del nostre calendari tradicional, com ho demostra el desús d’expressions abans tan habituals com “devers el Corpus”, “abans del Corpus”, “després del Corpus”…
Com hem indicat més amunt, enrere ha quedat també el costum de fer una bona neteja a la casa, una setmana abans d’aquest gran dia, que encara sura per les rieres del pensament.
—“Que el Santíssim Sagrament ens conservi l’enteniment més que la vida”, com deia el pare Ginard Bauçà en la seva bella consueta, quan es dolia d’haver arraconat aquella bella tradició per mor de la modernització que no s’atura en menudeses.
