En esser temps de la recol·lecció del gra i de la major part dels fruits, es diu:
“A l’estiu tothom viu”. I per aconseguir alguna cosa hi ha d’haver esforç, en definitiva, posar en marxa la voluntat. Però quan, realment, costava garbejar, com les altres feines camperoles, era abans de la mecanització. Avui en dia, amb aparells avançats, es pot dir que ho fan quasi tot.
Antany la terra era el mitjà de producció per excel·lència, i per això es treballava amb tota la cura possible. La reiteració de temps originava un ordre convencional, com un calendari, que en lloc de ser conegut era primordialment viscut. Aquestes feines continuades no només tenien un temps, sinó uns dies o, fins i tot, unes hores concretes, guiades per l’experiència i tenien molt present la tradició:
“Cada cosa a son temps i per l’estiu, cigales”.
La diada del batre figurava en la llista de feines feixugues que, per llimar l’esforç que la tasca obligava i oblidar les calors, que, com ara, ja estaven empenyent fort ferm, es cantussejaven tonades que duien impregnades el segell de la llarga estada dels sarraïns:
“Es cavall no s’ho pensava / que el batre li causàs dany / serà diferent d’antany / com el senyor el pintava.”
“Per batre en el món no hi ha / com ses egos ben ferrades / ell peguen unes potades / que a s’era fan tremolar.”
L’era, abans de batre, s’havia de destapar, llevar l’encobriment de palla que, acabat el batre, es tornava a posar per a la seva conservació. En fer-la, el pagès tenia molt esment que fos un lloc on el vent no faltàs i que aquestes condicions fossin de llarga durada; es reforçaven les voreres amb pedres i es procurava que, ben a prop, es pogués comptar amb l’ampla ombra d’un arbre.
La jornada d’un dia de batre acabava quan el gra estava entrat i no es dinava fins que s’hagués acabat la tasca.
El batre, en el sentit tradicional, ja fa estona que entrà en la nit eterna del passat. Ja queden lluny aquelles escenes fent les garbes de palla.
Una vegada enllestida la sega, fetes les garbes i traginades a prop de l’era és quan començava la tasca del batre, com una representació teatral, que any rere any, ventaven i ventaven el gra damunt l’era.
El primer que se solia batre era el llegum, faves, pèsols…
Es podia iniciar el batre amb una, un parell o tres bèsties i, fins i tot, algun cop eren quatre.
Són tasques de juliol a plena calor, on tots els anys, dia 20, ve la monja Santa Margarida, que l’encén, i el frare Sant Bernat, dia 20 d’agost, que l’apaga.
Acabada la batuda, per les terres del garballó (la península del Llevant), comença la collita de la palma d’on sorgiran formoses senalletes i capells.
“Estam dins l’estiu, / el vent s’ha calmat. / Les cigales canten / amb jorn allargat.”
