Cristòfol Carrió
Quantes romegueres s’han d’esmotxar per arribar a veure-hi una mica clar!
A vegades no n’hi ha prou amb tota una vida i sovint vivim inconscientment, sota uns núvols molt espessos que ens difuminen la realitat. Allò que d’antuvi sembla bo molts de pics acaba en una decepció i, al contrari, moltes vegades arbres xatigosos, amb branques aspres i espinoses, són d’on broten els més saborosos fruits. Sigui com sigui, el temps posa cadascú al seu lloc, encara que, arribats en aquest punt, ja sol esser massa tard. El pas dels anys és un bon mestre, però amb la veu ronca i la parla dèbil.
A vegades he pensat que obrir els ulls amb excés perjudica la visió i que, per això, hom prefereix avançar enlluernat, remant dins una mar sense horitzó. Se’ns fa creure que tot és festa i bonança, fins que una tronada, potser disfressada d’artificiós espectacle, ens mostra el llautó, i amb el seu soroll sempre n’hi ha que es desperten del llarg somni.
Els animals sembla que viuen el present amb plenitud; en canvi, els humans existim projectant a cada moment el futur des d’un passat recordat. Escenes que els malentesos han formalitzat i que potser no tenen res a veure amb la realitat. I amb l’angoixa que suposa sentir-se instrumentalitzat, arribam a caure a la vall de la indiferència, que és allà on estan exposades les obres que representen la mentida. Sura l’angúnia mentre, asseguts al tubulet d’espectador, contemplam un món que vol viure entre boires i esser guiat pel camí que convé seguir amb profit dels que fan de guia, d’aquells que tenen la paella pel mànec.
En aquest entorn, sotmès a l’enclaustrament del meu recer, plor la meva covardia davant un tresor que veig fondre. Em repugnen les màscares, les disfresses permanents, el riure sense sentit i el plorar d’altre temps. El desànim em cobreix i la tristesa em domina, contemplant vides que, com odres buits i corcats, no serveixen per a res.
Encara més preocupant és comprovar com a bona part dels més joves de la nostra societat potser no els hem sabut transmetre la il·lusió pels nostres projectes i creences. Es troben en un món que detesten, corromput socialment i políticament, on habiten les injustícies i les desigualtats. S’adonen dels nostres defectes i es troben desconcertats. Malgrat tot, tenen la gran virtut de la sinceritat i ens fan saber que ells lluiten per uns valors que ja no són els mateixos que els nostres.
No oblidant que el futur és d’aquests joves, ens hauríem de preocupar per construir entre tots una alternativa per al nostre món, tenint esment de corregir allò que no ens agrada, des del respecte a l’escala de valors que encara són vàlids. Abans de la nostra sortida cap al més enllà, és evident que no podem abandonar la responsabilitat que tenim en el sentit de fer de pont entre el món caduc sobre el qual hem edificat els valors de la nostra generació i el món que ara ha de convertir els joves en protagonistes. Ara més que mai fan falta miralls. Malgrat tot, els pocs que queden són la força enèrgica que ens fa pensar a esser honests amb nosaltres mateixos. I és a partir d’aquesta actitud interior que hom descobreix la ciència i el bon art de viure.
La gran majoria dels humans passam pel món exigint molt als altres i quasi res a nosaltres mateixos. Anar tirant sol esser una filosofia força corrent. Duim impregnades unes qualitats que es van rovellant i moren en no tenir-les en compte. En general, ens calen nobles ideals que ens estimulin a treure la llàntia que sigui capaç de donar llum al nostre entorn. És ver que ens falten miralls, sobretot a l’hora de fer una ullada al nostre interior i canviar tot allò que creiem que necessita esser renovat.
La societat ens aclarirà que tot aquest laberint és utòpic i fruit de gent que no vol esser com els altres. I, en efecte, del que es tracta és d’atrevir-nos a esser nosaltres mateixos. I encara que els vents bufin en contra, de segur que val la pena intentar-ho.
