ELS 27 I 28 DE FEBRER I EL PRIMER DIA DE MARÇ SÓN LES DESFILADES DEL CARNESTOLTES
Els dies del carnaval, coneguts també per la festa de la carn, a Mallorca acostumen a anomenar-se “els darrers dies”, fent al·lusió al període previ a les abstinències per menjar carn, imposades per la Quaresma. La primera manifestació literària que fa referència al nostre carnaval la trobam datada en el segle XVI (abans ja havien agafat fama els d’Itàlia, especialment els de Venècia, que posteriorment s’estengueren per tot Europa).
Segons un text de mitjan segle XV, a la desfilada veneciana hi participa el conegut personatge de l’arlequí, encara avui tan popular. Anys enrere, a Palma se celebraven balls dels darrers dies que eren organitzats per entitats com la Protectora, l’Assistència Palmesana i el Círculo Mallorquín, entre d’altres. En aquests balls hi participava gent de tots els estaments socials, això sí, amb el rostre tapat per poder actuar amb una total desinhibició.
Encara que les referències al carnaval, com hem vist, es remunten a segles enrere, disfressar-se és un costum que podríem relacionar amb les pràctiques dels romans. En concret, a Barcelona, ja en el segle IV la gent es vestia a imatge dels legionaris de l’imperi dominant.
En el segle XVIII, el rei Felip V va publicar un edicte que prohibia els balls carnavalescs, ja que no veia amb bons ulls que els homes es vestissin de dona i viceversa. Més endavant, Carles III es va veure obligat a autoritzar de bell nou una tradició que el poble mai no havia deixat de practicar. El franquisme va tornar a ser un període de prohibició dels carnavals.
Antigament, els darrers dies començaven a preparar-se per Sant Esteve i la festa es perllongava fins al Dimecres de Cendra. Segurament perquè la festa de Sant Antoni té a Mallorca prou autonomia com per no figurar inclosa dins el carnaval. Les disfresses i la gresca comencen a omplir els carrers després de la diada del patró dels animals.
Els darrers dies són temps de cançons de simbomba, de carraques i xorrats. Són també dies d’ensaïmades amb sobrassada i fruites encarabassades, de greixonera de brossat i salada de carota de porc.
Les bromes i els acudits burlescs sempre hi són presents i, en alguns indrets, s’acostuma a donar broma, generalment disfressats del sexe contrari, sempre amb la cara tapada i fent veu de cap de nas per evitar ser reconeguts. Solien anar a visitar familiars o amistats tot oferint tapats, a la qual cosa hom solia respondre que no, però quan els tapats els tranquil·litzaven anunciant que ja es destapaven, els contestaven: “Idò passau, passau…”
Temps enrere, en haver de disfressar-se, hom pujava al porxo per cercar els vestits més vells i passats de moda. Avui dia, la gent s’estima més proveir-se de les teles apropiades per fer-se la disfressa, sovint suggerida per models que provenen del món del cinema o la televisió, o bé representant algun fet polític o d’actualitat.
La darrera setmana, amb el dijous llarder i la rua del dissabte, i la rueta per als infants, és un esclat de bulla, que clou el dimarts següent, el darrer dia. En qualsevol cas, les dates de la festa són diferents cada any, ja que depenen de quan cau Pasqua. Desfilades de carrosses, estols o comparses mostrant temes que van des d’escenes típiques o manifestacions d’allò més estrafolari… tota una gamma de colors i xaranga.
LA QUARESMA
“Carnaval, temps de disfressa, els tapats s’han destapat. Ara se’n ve la Quaresma, bauxa i color s’han acabat. La simbomba arraconada ja basta el que ha sonat. L’any qui ve, altra vegada, la sonarà el disfressat”.
Adéu a les ximbombades, adéu a les disfresses i a la desbordant alegria dels darrers dies, que es talla de cop amb l’entrada de la Quaresma. Aquesta comença amb la imposició de la cendra, obtinguda de la crema dels rams beneïts el Diumenge de Rams de l’any anterior, i és posada al front mentre s’escolten les paraules: “Recorda que de la pols véns i en pols et convertiràs”, generalment pronunciades en to solemne. Aquest ritual se segueix fent el Dimecres de Cendra com una advertència a l’home d’avui, que camina sense tenir en compte si pot haver errat de camí.
Dins aquells aires d’antigor, tot tenia semblança de núvols. S’entrava dins la Quaresma, que transcorria en un ambient endolat. Ni divertiments, ni espectacles, escopetes cap avall i arraconades les cartes dels casinos. Les persones vídues aprofitaven la quarentena per casar-se, evitant així els saraus amb l’encesa d’un fogueró i els sons dels corns, que eren costum el dia de les segones noces. També els festejadors ho tenien malament, ja que només podien anar a veure l’al·lota els dissabtes i els diumenges i amb duració limitada. Així anaven les coses (els costums fets llei). I els feligresos, portant un munt d’amonestacions fetes des de la trona, que eren prou escoltades amb els ulls esglaiats i plorinyosos.
El quaresmer era considerat un enviat de Déu per encaminar les ànimes al seu destí etern, provocant una sensació de pecat i condemna inevitable al foc. Els capellans semblava que competien a veure qui la deia més grossa, quasi mai esmentant la misericòrdia divina.
La figura del quaresmer era esperada amb molta expectació i les esglésies l’utilitzaven per a trencar la rutina de sentir sempre les mateixes veus. El tema girava entorn de la justícia del Totpoderós i les atrocitats de l’infern. Els quaranta dies es feien llargs per als qui havien fet la mortificació de no fumar, deixar el cafè o la copera.
En aquell temps, Mallorca tenia la simbòlica “Jaia Quaresma”, un dibuix d’una dona gran amb set peus, normalment penjat dins la cuina. Era costum tallar-li un peu cada setmana i, en tocar el quart, es tallava la figura de dalt a baix com a senyal de l’entrada al segon període quaresmal.
La Quaresma culmina amb la Setmana Santa, moment en què es disposen tots els preparatius per al dia més festós i significatiu de l’any: Pasqua Florida o de Resurrecció. El Dijous Sant, no era permès fer la neteja, ni agranar, ni fregar. Si algú no en feia cas, se li anunciava que la casa se li ompliria de formigues. Aquest mateix dia se solien visitar les Cases Santes.
Encara que avui ja no es creu en “jaies quaresmes”, cal reconèixer que aquestes tradicions varen ser durant segles la forma de sentir del nostre poble. Potser seria profitós per a cadascun de nosaltres fer durant aquests dies una bona reflexió i intentar recuperar alguns valors fonamentals, que sempre són i seran permanents.
