ELS PICADORS
Ja ho deia sor Bàrbara: ”Aquest al.lot és d’aquells que pots castigar mil i un pics, però encara continuen fent la seva”.
No hi ha dubte que la monja el coneixia prou ferm i no s’equivocava; en Miquel havia nascut així i així seria al llarg de tota la seva vida, se’n fotia del ball i des sonadors, no pensava en ningú més que en ell, tenía un sisè sentit per torejar qualsevol situació i no deia mai el que pensava. A mesura que es feia gran, s’anava complint el que havia pronosticat sor Bàrbara, però mai ningú s’hauria imaginat que n’arribàs a fer de tant grosses.
En Miquel era molt empegueïdor i extremadament solitari. No li agradava gens que el controlassin. i mai no donava comptes a ningú. Si qualque veïna de les preguntadores, que sempre n’hi ha, l’impacientava una mica, no dubtava un instant a enviar-la allà on no hi plou. Ell no era gens rallador, s’estimava més escoltar que conversar.
Per dins el casino de can Vicens, un horabaixa d’un dissabte de maig, en Miquel, arrebossant de curiositat, escoltava una rotllana de bergantells més joves que ell. Tot d’una va deduir que tot allò que explicaven encaixava amb el que sempre havia somiat, responia als seus desig. Es revestí de coratge i els va demanar si li deixarien prendre part dels seus propòsits. Aquells jovençans romangueren prou sorpresas, però no hi veren cap pega, convençuts que poca ombra els faria. Tots amb la mitja rialla a la boca, acordaren que l’endemà, en faltar un quart per les deu, es veurien davant el Centre.
En Miquel aquell vespre no pensà en res més, semblava que es menjàs la paella abans de tirar-hi l’arròs, i va dormir tant poc que arribà a experimentar per anticipat la seva fantasia. Al mateix temps, però, estava un poc espantat, ell que mai no s’havia aturat a qüestionar-se res a sí mateix veia com ara no podia parar de donar voltes a tot plegat. Quan s’aixecà, el primer que va fer fou mirar dins l’armari per veurer què es posaria al vespre.
Arribà la nit somiada, amb un munt d’obstacles per superar. En primer lloc, les preguntes dels pares i germans, que no coneixien en Miquel com un donat a les aventures, sinó com un fadrí vell sense voluntat coneguda de variar el seu estat habitual. També se sentia obligat a donar una explicació als veïns que el tenien per una ànima apagada i avorridota. Aquella nit tothom estava a la fresca i, astorats, veren com s’obrien les portes de la cotxera i sortia la mosca morta més mudat que per les festes, amb un perfum de colònia barata que s’escampava per tot el carrer. Posà la Vespa en marxa i sense contestar a les preguntes que li feien i deixant les portes obertes, donà gas a la moto i partí com un llamp a reunir-se amb els jovençans. Davant el cafè del Centre l’esperaven els cinc i altra volta fou rebut amb aquelles mitges rialles que no diuen res i ho diuen tot. I cap a Cala Rajada falta gent!
En entrar al “Bolero”, quedà sorprès per la manca de llum d’aquell local, però allò que més meravellat el deixà foren aquell estel de rosses que se’l miraven somrients. Ell no sabia què fer ni quina postura adoptar quan, de sobte, quin empegueïment no agafà quan va començar a veure rostres coneguts, paisans que semblaven mig beats i un caramull de casats, les dones dels quals devien creure que s’havien quedat a fer escarada. I no és que no fos vera que suassin, però no precisament per la feina amb la qual havien de mantenir les famílies.
En Miquel saludava a tothom, ja que se sentía obligat a donar una explicació convincent a aquella gentada coneguda. Fins a què en Xesc de Son Not, que era el que més cas li feia de tots cinc, tal vegada per allò de ser un conegut de tota la vida, li va fer un escolt. Li va dir que s’amollàs i anàs a la seva, fora por, tanmateix al “Bolero” tots anaven a cercar el mateix. Les paraules d’en Xesc el tranquil·litzaren, però dins ell tot era confusió i la seva ànima es vestia d’escrúpols. El malestar es va calmar quan una sueca l’agafà per darrere i, sense dir ase ni bèstia, el conduí a la pista per moure’s de granat. En Xesc mirava la feta i aviat s’hi sumà aquell grapat de gent que coneixia en Miquel de sos Ferrers, i que el tenien per una mica aturat. Aquella estrangera, quasi tan alta com els estels, feia encara més petit en Miquel, que es movia sense ritme i vermell com una tomàtiga.
Eren les tres de la matinada quan arribaven al poble. El pare d’en Miquel l’esperava aixecat i alguns veïns guaitaven per la finestra. Se sentiren dos crits, però no va passar d’aquí. I s’hi hagueren d’acostumar, perquè tots els vespres d’estiu agafava la Vespa i partia cap a Cala Rajada. I aixì en Miquel, esdevingué un d’aquells picadors que pels volts dels anys seixanta es convertiren en estampes característiques del turisme emergent, sorgits, pareixia, per ajudar a llançar aquest negoci que fou la catapulta económica de l’illa.
Va ser aixì com els picadors passaren a constituir un atractiu reclam per a les estrangeres nòrdiques, tant o més captivador que el clima i el paisatge paradisíac d’aquella Mallorca.
