Cristòfol Carrió
D’aquí a unes poques setmanes, la tosa d’ovelles.
Les nombroses guardes d’ovelles, també anomenades xots o mens, que pasturen per les planures de qualsevol indret de l’illa són dels animals més mansos i de carn prou apreciada dins la variada cuina mallorquina. L’assossegat viure d’aquests animals tan dòcils fa que els pagesos facin que el pes de la llana no sigui insuportable per a aquests animals, per això es fa la tosa o tondre.
L’acte de tondre les ovelles a les possessions o terrenys de la nostra illa suposa ser un costum que es veu amb molta simpatia i, per a la gent del camp, vendre la llana constitueix una bona entrada de diners.
Per a mi, va suposar una festa camperola, la de l’any passat, amb tot aquell sabor tan peculiar de la pagesia. En aquest cas, es tractava d’una mostra viva de costums de segles. La diada s’inicià amb un plat de bescuit escaldat amb llet formajada ben dolceta i amb gust de canyella i llimona, sense faltar-hi les figues seques i un glopet de mesclat.
¡Tan de bo puguem repetir, enguany, a pocs dies vista, la festassa de la que vaig gaudir!
Antigament el tondre s’iniciava resant un parenostre, afegint: __“Comencem en nom de Déu”. És un cerimonial semblant al de les matances, malgrat que la finalitat no tengui res a veure.
S’utilitzen unes maquinetes que han substituït les estisores especials, molt arcaiques. L’amo no feia res més que acaramullar les peces de llana i semblava que el seu pensament estava centrat en la quantia que li suposaria quan la dugués a vendre. Es dirigia a mi donant-me tota casta d’explicacions, ja que per a mi tot aquell món em resultava sorprenent i admirable.
Segons em digueren, el vespre abans les ovelles es deixen a fora perquè tenguin la llana humida quan es procedeix a afeitar-les. I per evitar que amb la vinguda del sol decaigui la blanor de bon matí, les fan passar als sestadors.
Per Pasqua, l’ovella es converteix en protagonista de la gastronomia mallorquina. Aquesta tradició ancestral —la qual aquestes setmanes hem celebrat— està determinada per dos factors diferents, però que coincideixen: per una part, la tradició cristiana del xot pasqual i, per altra, per esser la primavera la data més idònia per al consum d’aquesta carn.
___ “Si fa uns anys haguéssim hagut de classificar els arbres segons la seva rendibilitat econòmica, segur que hi destacaria l’ametller, mentre que el garrover ocuparia un lloc prou modest”, em comentava l’amo mentre acaramullava la llana.
La garrova, des de sempre, s’ha utilitzat per a l’alimentació dels animals. Els pagesos han pogut copsar al llarg del temps com aquest fruit era del gust dels animals, que es mostraven atrets pel seu peculiar sabor, però que també els era d’ajuda a l’hora de combatre possibles diarrees, especialment quan es tractava d’animals joves. Han anat experimentant que a l’hora d’alimentar-los de garroves, convé fer-ho d’una manera dosificada perquè si se n’abusa l’animal perd la gana i poden produir efectes secundaris.
Malgrat tot, els darrers anys, la demanda de garrova ha protagonitzat una repuntada espectacular. El motiu ha estat la seva utilització, a més de fer pinsos per als animals, també per a la cosmètica. Així, per exemple, la farina torrada de les garroves es pot vendre directament com a producte acabat, sense altre ingredient afegit, i avui dia s’aconsegueix ja una farina d’alta qualitat. Mesclada amb aigua esdevé una pasta ideal per a fer la xocolata.
Tal ha estat l’èxit de la garrova que se l’ha arribat a anomenar la “llavor d’or”, de la qual es treu la “goma del garroví”, aprofitant tots els components. D’aquesta manera, els beneficis que recentment ha generat han estat força considerables. Segons les estadístiques oficials, els garrovers ocupen a les Illes Balears una extensió de 18.000 hectàrees i produeixen unes 25.000 tones l’any.
Estam parlant d’un dels arbres de fulla perenne més tradicionals de tota la Mediterrània, arbre que per créixer no necessita cap tipus de química, i que requereix poca quantitat d’aigua. Gràcies a la seva austeritat, pot créixer en qualsevol terreny. Com és lògic, en estat salvatge, el fruit és d’inferior qualitat. Però si és cuidat, els resultats són extraordinaris, una gran quantitat de fruit de gran qualitat.
Del garrover ens diu la glosa:
___ “Bon arbre és el garrover / que té garroves tot l’any / en tomar-li les d’enguany / ja té les de l’any qui ve”.
