Miquel Àngel Mercant no tenia previst convertir-se ara en patró major de la Confraria de Pescadors de Cala Rajada. Era vicepatró i la dimissió per motius personals de Tomeu Garau, el passat 10 de maig, el va situar al capdavant d’una institució que coneix des de dins i d’un sector al qual pertany per tradició i professió. Va assumir el càrrec perquè, com reconeix sense embuts, qualcú ho havia de fer.
La seva arribada coincideix, a més, amb un moment especialment delicat per a la pesca professional. Falta relleu generacional, augmenta la burocràcia, les limitacions condicionen cada vegada més la feina i el mateix model tradicional de confraria està canviant. Però Cala Rajada conserva una particularitat important: bona part dels seus patrons encara són joves i la flota manté una activitat que altres ports han anat perdent.
A poques setmanes de la Mostra de la Llampuga, parlam amb Mercant de tot plegat. També d’una temporada de llampuga que ha començat bé, però en la qual els pescadors estan observant canvis que relacionen amb l’augment de la temperatura de la mar. I, sobretot, parlam del futur d’una activitat que forma part de l’origen de Cala Rajada i que, segons adverteix el nou patró major, corre el risc de desaparèixer si el poble deixa definitivament de mirar cap a la mar.
—Com ha estat el procés de renovació a la Confraria i què et va dur a assumir el càrrec de patró major?
—Jo ja formava part de la junta directiva com a vicepatró major, el segon en el càrrec. El 10 de maig d’enguany Tomeu Garau va presentar la seva dimissió per motius personals i em va tocar assumir el càrrec. És vera que en aquell moment ningú de la junta no el volia assumir, però qualcú ho havia de fer i, com que jo era el segon, ho vaig fer. No amb moltes ganes, però em va tocar. A més, a causa de la Llei de confraries, les legislatures han de durar quatre anys i no es poden avançar les eleccions. Per tant, fins al setembre de 2027 em toca estar en el càrrec, llevat que presenti abans la meva dimissió.
—Ets un patró major més jove que els teus antecessors. És també un símptoma del canvi que està vivint la Confraria?
—En realitat, és simplement perquè ens hem botat una generació. Habitualment, els patrons majors eren les persones amb més experiència dins la Confraria i el sector, aquells que ja s’acostaven a la jubilació. Però hi ha hagut una generació, la que ara té uns 45 o 50 anys, que no vol assumir aquest càrrec ni participar en les funcions de la Confraria.
Cada vegada es va perdent un poc aquest sentiment de col·lectiu, de voler fer les coses conjuntament i per als altres. Tothom comença a mirar més pel seu propi negoci. La Confraria continua funcionant perquè hi ha una infraestructura, però la implicació de la gent és cada vegada menor.
—Aquest és el principal repte que tens per davant?
—El principal repte del sector pesquer, i també concretament a Cala Rajada, és la supervivència. Per diversos motius. Un és que la gran majoria de gent es jubila i no hi ha relleu.
És vera que particularment a Cala Rajada tenim la sort que la flota d’arts menors està formada ara mateix per onze barques i, llevat de dues, pràcticament tots els patrons no tenen 40 anys o els acaben de fer. Si tot va bé, tenen per davant com a mínim quinze o vint anys de feina. En aquest sentit tenim assegurat un cert relleu.
Pel que fa a les barques d’arrossegament, en som tres. En una hi ha un al·lot jove, cosí meu, que en principi té molt de futur per davant. Una altra té un patró que ja s’acosta a la jubilació, encara que li poden quedar uns vuit anys, i després hi som nosaltres, que també som joves.
—Però dius que cada vegada resulta més complicat continuar. Per què?
—Perquè cada vegada ens posen més impediments: normatives, regulacions, obligacions de desembarcament, declaracions… Tot això suposa un plus de feina quan ja en tenim prou a bord.
Per posar un exemple, les barques d’arrossegament estam limitades per normativa europea a aproximadament 150 dies de pesca a l’any —la xifra pot canviar cada any— i a un màxim de dotze hores diàries. Feim aproximadament un mes de veda el febrer i després només treballam quatre dies a la setmana.
Per una banda està bé, perquè no es treballa tan dur com antigament, però, per una altra, no tens llibertat per treballar quan vols. Si a un bar li diguessis que només pot obrir determinats dies i determinades hores, segurament aquell negoci tendria moltes dificultats. Nosaltres ens hem hagut d’adaptar com hem pogut.
—Fins a quin punt la burocràcia condiciona avui la feina d’un pescador?
—Moltíssim. Europa estableix uns mínims i nosaltres formam part de la Mediterrània occidental. Des de 2020 s’aplica el pla pluriennal per a l’arrossegament, amb mesures destinades a assolir el rendiment màxim sostenible: aconseguir que una espècie es pugui pescar sense amenaçar-ne la supervivència i que es pugui reproduir, com a mínim, al mateix ritme que es pesca.
Des del sector consideram que algunes mesures han estat encertades i d’altres no. Per exemple, augmentar l’obertura dels cóps per permetre que en surtin els exemplars juvenils és una cosa amb la qual estam d’acord i s’ha demostrat que l’afectació econòmica no ha estat grossa.
Però la burocràcia s’ha multiplicat per deu. Hem de declarar quan sortim, quan entram, totes les espècies capturades, el seu pes, a quina hora feim el bol i a quina hora el recollim. Tot es fa electrònicament des de la barca. Si un dia no tens connexió o no funciona l’ordinador, et pots trobar que no pots sortir a pescar perquè no pots fer les declaracions.
Jo crec que el control és necessari. Les barques han d’estar controlades per garantir que es compleix la legalitat. Però ha de ser un control sensat.
—I aquest sistema arribarà també a les arts menors.
—Sí. El 2028 entra la nova normativa per a les arts menors i moltes de les declaracions que feim ara en arrossegament les hauran de fer ells mitjançant una aplicació mòbil.
Es pretén controlar, entre altres coses, la venda de peix fora dels canals establerts o els descarts, però pot provocar l’efecte contrari. Si un pescador de 60 anys ha de fer tota una declaració per una captura d’un quilo, pot acabar descartant-la. S’han de tenir en compte les conseqüències pràctiques de cada mesura.
—Està canviant, idò, la Confraria tal com la coneixíem?
—Sí, al cent per cent. Aquella sensació de germanor que hi havia va desapareixent a poc a poc. Cadascú cerca més el seu propi camí i confia menys en el company. No sé exactament per què, però cadascú va més pel seu compte i s’oblida un poc del col·lectiu.
I, en canvi, gràcies precisament al col·lectiu tenim avantatges importants: podem dur conjuntament el peix a Palma i abaratir molt el transport, tenim unes instal·lacions i comptam amb personal que ens ajuda amb els tràmits electrònics, contractes, ajudes, altes, baixes i un munt de paperassa que nosaltres difícilment podríem gestionar.
La Confraria va cap a un model més impersonal, com passa en molts d’àmbits de la societat. Abans anaves a un ajuntament o a una administració i parlaves amb una persona. Ara pràcticament tot és electrònic. Aquesta manera de funcionar també s’està traslladant a les confraries i es va perdent part d’aquell sentiment de germanor.
—En canvi, amb la llampuga encara es manté aquesta col·laboració entre pescadors.
—Sí, i precisament la llampuga a vegades fa que t’hagis de replantejar tot el que acabes de dir. Les sis barques d’arts menors que s’hi dediquen s’agrupen de dues en dues per gestionar millor les captures.
Pot passar que una de les dues tengui a la seva zona molta més captura que l’altra. Per reduir la despesa de combustible, una embarcació pot fer la captura corresponent a totes dues. És un model que els companys practiquen aquí des de fa bastants d’anys i em sembla exemplar: redueixen despeses, mantenen els ingressos i ho fan gràcies a la col·laboració entre ells.
—Com ha començat enguany la temporada de la llampuga?
—Ha començat molt bé, com els darrers anys. Per sort, en aquesta zona sempre tenim bones captures. Cala Rajada té una tradició molt important amb la llampuga i, a més, comptam amb una de les flotes d’arts menors més grans de Mallorca.
Ara, amb el contingent de 150 quilos, la pesca es gestiona d’una altra manera. S’economitza molt més i també es dona més valor al peix.
Però estam veient un canvi. La llampuga depèn moltíssim de la temperatura i de l’època de l’any. Antigament començàvem el setembre i trobàvem exemplars molt petits prop de la costa. Ara, quan comença la temporada durant la darrera setmana d’agost o la primera de setembre, les embarcacions ja s’han de desplaçar a zones més allunyades per trobar exemplars més grossos.
A més, durant el juliol, mentre pescam llagosta, ja veim llampugues. Tot sembla indicar que el cicle s’està avançant, segurament relacionat amb l’augment de la temperatura de la mar. Potser arribarà un moment en què ens haurem de plantejar començar la temporada un mes abans per adaptar-nos a aquesta realitat.
—Som, a més, a poques setmanes de la Mostra de la Llampuga. Pot servir també per tornar a acostar la pesca al municipi?
—Això és precisament una cosa que necessitam. Que el poble torni a mirar cap al port com feia fa moltíssims d’anys. Ara sembla que el poble mira cap al port durant la setmana de les Festes del Carme i poca cosa més.
Cala Rajada es va formar a partir de les cases de pescadors al voltant del port. Segurament, si no hagués estat pels pescadors, Cala Rajada avui no seria el que és. Tenim una tradició marinera que a poc a poc es va perdent perquè la gent ja no mira cap a la mar.
L’hostaleria, la restauració i altres feines han guanyat pes, mentre que el nostre ofici, que és mil·lenari, corre el risc de desaparèixer perquè potser la gent no el coneix prou.
—I com s’aconsegueix que la gent jove es torni a interessar per la pesca?
—Primer s’ha d’explicar també com és realment aquesta feina avui. Està ben remunerada. Evidentment, t’ha d’agradar la mar, però la retribució econòmica pot ser bona i les condicions no són les mateixes que fa dècades.
A més, la realitat de les tripulacions també ha canviat. En el nostre cas tenim dos mariners estrangers i em sabria molt de greu perdre’ls perquè són dues persones molt treballadores i honrades. La pesca, com l’hostaleria i altres sectors, també ha incorporat persones arribades d’altres països. En el nostre cas hi ha especialment gent procedent del Senegal, un país amb una gran tradició pesquera.
—Com va el punt de venda després de les obres de remodelació?
—Estam cercant una persona que es pugui fer càrrec de la zona de pesatge de la Confraria, del manteniment i també de la venda del peix de totes les barques. La intenció és poder obrir de manera constant durant tot l’any.
Volem trobar aquesta persona i de moment no ho estam aconseguint, així que aprofit també per fer una crida: cercam qualcú que vulgui treballar a jornada completa durant tot l’any a la Confraria.
—Insisteixes molt que Capdepera i Cala Rajada haurien de recuperar aquesta relació amb el seu port.
—Perquè crec que és fonamental. La gent del poble pràcticament ja no és al port. I també hem perdut la cultura de consumir el nostre propi peix.
Ens estam acostumant a menjar salmó, corbina, orada, llenguado o rèmol procedent de piscifactoria o d’importació, mentre anam perdent la cultura del moll i de tantes altres espècies que es capturen aquí.
Moltes vegades el nostre peix s’envia a Palma i tampoc allà troba sortida perquè aquesta cultura de consum es va perdent. I crec que, quan ens n’adonem, pot ser massa tard.
—Realment veus en perill la continuïtat de la pesca professional a les Balears a mitjà termini?
—Sí. Sincerament, no veig tan lluny un futur sense pescadors. Crec que en un marge de deu o quinze anys podem tenir un problema molt seriós amb la flota de les Balears.
Depenem, a més, de tota una infraestructura. La llotja necessita un determinat volum de vendes per mantenir-se, el transport des de Cala Rajada fins a Palma ha de ser rendible… Com menys barques hi hagi, menys volum hi haurà. Pot arribar un moment en què tota aquesta estructura deixi de ser sostenible i, aleshores, tampoc no resulti rendible sortir a pescar.
—Quin missatge t’agradaria deixar després de tot el que hem parlat?
—Que això no depèn únicament dels pescadors ni del mateix sector. Que la pesca continuï depèn molt de tota la societat: del relleu generacional, però també de recuperar la cultura del peix.
Hi ha la idea que el peix és car perquè pensam en el gall de Sant Pere o en la llagosta, però hi ha moltíssim de peix popular, espècies que es poden menjar cada dia i que es deixen de consumir perquè estam perdent aquesta cultura.
I tenim, a més, massa factors en contra: burocràcia, pressió reguladora, limitacions i ara també l’increment dels costs. Tot això està cansant molta gent i hi ha embarcacions que comencen a tenir problemes de rendibilitat.
Podria estar pàgines parlant de tot això, però el que m’agradaria remarcar és que el futur de la pesca no depèn únicament dels qui sortim cada dia a la mar. També depèn que la societat la vulgui conservar.
