La directora de cinema gabellina Marine Auclair ha duit el seu curtmetratge Gamberra a festivals internacionals i ha estat reconeguda amb els premis a Millor Curtmetratge i Direcció Jove del FECISO. Formada a l’ESCAC, recorda els seus inicis als teatres d’Artà i Capdepera, reivindica la influència del seu poble i prepara el seu primer llargmetratge.
Per començar, com et presentaries als lectors de Faxdepera? Quan vares descobrir que volies contar històries a través del cinema? Quin és el teu vincle amb Capdepera i Cala Rajada?
Bones a tothom! Primer de tot, gràcies per l’interès a voler conèixer una mica la nostra trajectòria. El caliu del poble ha estat sempre un pilar fonamental en el nostre curt camí vital i artístic.
El meu nom és Marine Auclair, la meva vida gira entorn de l’art des de sempre, i fa aproximadament sis anys que intent obrir-me un lloc dins el món de la direcció cinematogràfica. Som de Capdepera, igual que el meu company artístic i vital, en Toni Melis, amb qui vaig compartir escola i universitat a l’ESCAC. Actualment, ell treballa com a muntador de pel·lícules, coach d’actors, script i mil altres branques de l’art que el seu carisma i talent li permeten executar.
Em sembla preciós poder respondre a aquesta pregunta sense dubtar ni un segon, ja que l’inici de tot va ser a casa nostra, entre dos pobles que durant les festes juren ser rivals, però que són impossibles d’entendre l’un sense l’altre: Artà i Capdepera.
En Toni Melis i jo sempre vàrem ser «massa» a l’escola. Massa expressius, massa sentits, massa emocionals i, segons quines vegades, massa rebels. El lloc on realment ens refugiàvem i ens sentíem lliures era a les classes de teatre dels pobles on vàrem tenir la sort de caure. A l’hivern, al Teatre d’Artà, amb en Toni Bonet; i a l’estiu, al Teatre de Capdepera, amb en Jeroni, en Joan, na Sònia, n’Arnau Serra i tants d’altres…
Allà va ser on començàrem a sentir que tot s’anava encaixant. Allà era on gent com nosaltres era benvinguda. I, després de tants d’anys repetint entre bambolines diferents obres, vàrem començar a fantasiejar amb la idea de no només interpretar-les, sinó també fer-les.
Fora d’aquelles hores entre telons, espectadors i companys, mai hauríem pogut viure la vida que ara encarnam. L’inici de qualsevol inquietud artística és, moltíssimes vegades, una llavor que, sense la trobada amb un professor de teatre d’un poble petit que cregui en tu, és impossible que arribi a florir.
És una figura que ens agrada molt reivindicar, ja que tots ells i elles —professors i companys—, juntament amb aquests dos teatres, varen ser una finestra cap a un món on, per fi, podíem somiar.
Hi ha qualque lloc, persona o vivència de Capdepera que hagi marcat la teva manera de mirar i de fer cinema?
Per descomptat, les mirades artístiques sempre són subjectives, i aquesta subjectivitat inconscient està profundament arrelada al lloc d’on venim. Perquè és on ens hem fet persones, és on els carrers ens han vist enamorar-nos per primera vegada, o on hem plorat de riure o de tristesa sense entendre encara què ens passava. Capdepera és d’on venim i d’on som, i allà hem après pràcticament tot el que avui dia intentam expressar amb els projectes cinematogràfics que feim.
De nou, crec que ens va marcar molt poder tenir la sort de començar, des de ben petits, a llegir grans clàssics del teatre, per descomptat sense entendre’n la meitat, però donant-nos el permís de jugar amb aquelles paraules i que mai fos massa sentir-les amb tanta intensitat.
A poc a poc record que cada vegada era més conscient d’allò de què parlaven els projectes que fèiem. Això ens va permetre tenir menys por de ser sincers amb els altres, entendre més les nostres mares durant l’adolescència o entendre qüestions filosòfiques universals que avui dia encara ens acompanyen. Un teatre és un portal a un món nou per a qualsevol nin o nina que encara és una esponja.
I va ser gràcies a aquells espais que vàrem poder coincidir en Toni Melis i jo. Sense cap dubte, serà sempre la persona que més ha marcat la meva manera de mirar i de fer cinema, simplement perquè és una mirada compartida, que va néixer en el mateix moment i que va començar a observar la vida d’una forma molt similar.
Com recordes Un invierno en Cala Agulla i la col·laboració amb Toni Melis? Què vos ha aportat treballar plegats?
Comentaves abans si hi havia qualque lloc que ens havia inspirat, més enllà de persones o vivències. Això em duu, com bé dius, a recordar Un invierno en Cala Agulla, ja que va ser un projecte que va néixer arran de capficar-me dins les fotografies que la meva mare guardava de la seva infància a la platja.
Gràcies a aquest primer projecte vaig descobrir que el cinema és un portal que et permet viatjar en el temps: córrer i nedar per Cala Agulla de fa cinquanta anys, abraçar la teva mare quan encara té nou o deu anys i tornar al present.
Gràcies a aquell projecte vaig poder conèixer la meva padrina, na Magdalena Balaguer, que va morir abans que jo nasqués. La quantitat d’emocions que embadurnaren aquells dies de rodatge va ser el punt de no retorn; no sabíem ben bé què estàvem fent, però sabíem que estàvem on havíem d’estar.
Gràcies a dur aquell projecte a la universitat, vaig descobrir que allò que sempre havia intentat amagar resultava que es premiava: la sensibilitat.
Viure una intensitat tan peculiar duent a terme el nostre primer curtmetratge no va fer més que unir-nos encara més amb en Toni. No era només que havíem construït una mirada similar del món, sinó que havíem descobert que, quan la volcàvem a projectes plegats, era encara millor.
Què va canviar en la teva trajectòria amb Blava Terra? Què en conserves ara a Gamberra?
Amb Blava Terra, inconscientment seguírem unes passes molt similars a les que havíem fet amb Un invierno en Cala Agulla, aquesta vegada basades en una anècdota meravellosa i plena de màgia del poble, que molt amablement ens va descobrir na Margalida Tous, padrina d’en Toni.
El que va canviar és que vàrem voler magnificar les possibilitats que havíem descobert que el cinema i el poble ens podien donar, arran d’haver rodat el primer curtmetratge. Ho vàrem fer tot més gran, més professionalitzat, amb més equip, més infraestructura i, sobretot, molta, molta gent del poble que ens va donar suport venint a fer de figuració o ajudant-nos amb el vestuari.
Aquell curtmetratge ens va professionalitzar del tot. Allà vàrem entendre que la màgia que havia ocorregut rodant a Cala Agulla no era casualitat, sinó que es podia treballar i anar modelant per créixer encara més com a persones i cineastes.
També crec que el que més ens va canviar la trajectòria va ser el recorregut per festivals que va tenir el projecte. Era un univers que desconeixíem per complet i que, gràcies a na Judit Navarro, que va presentar Blava Terra al BCN Film Fest, vàrem descobrir a poc a poc.
No enteníem com era possible que persones de fora de Llevant i Mallorca connectassin amb aquesta història. Va ser preciós veure com la universalitat de les històries pot fer-te connectar i viatjar a altres llocs del món, llocs on, contra tot pronòstic, la gent connecta amb aquella finca on vàrem rodar i amb aquesta anècdota tan màgica que la padrina d’en Toni ens va contar aquell dia al seu menjador.
De Gamberra, com en tots els projectes que hem fet, s’han mantengut la rebel·lió i el feminisme com a eixos centrals que conformen el projecte.
Com va néixer Gamberra i què volies explicar a través de na Marta?
Gamberra va néixer d’un cas real que es va produir a un col·legi major de Madrid fa poc. Uns joves varen fer uns càntics masclistes que les al·lotes a qui anaven dirigits varen aplaudir i defensar.
Arran d’això, ens vàrem començar a demanar quina era la psicologia darrere dels joves d’extrema dreta, i especialment de les dones. Què mou una dona a defensar valors que li lleven els seus drets? Drets que tant ha costat aconseguir i que, avui dia, una part de les noves generacions banalitzen, idolatrant una època històrica molt fosca d’aquest país que ells i elles, en realitat, mai han viscut.
Com vares treballar el desig, la culpa i els tabús sobre la sexualitat femenina evitant jutjar la protagonista?
La part més complicada d’escriure sempre és intentar no jutjar els personatges. Va ser tot un repte ficar-nos dins el cap d’una protagonista tan allunyada de la nostra realitat.
Però aquí està la gràcia de fer cinema: poder obrir petites finestres a realitats molt diferents de la d’un mateix amb l’objectiu d’entendre-les. La curiositat és un motor fonamental per humanitzar fins i tot la persona més allunyada de tu.
(Si voleu més informació de Gamberra, tenim un compte d’Instagram on anam publicant com avança: @gamberra_shortfilm.)
Com has viscut els premis a Millor Curtmetratge i Direcció Jove del FECISO? Què significa per a tu que reconeguin aquesta història?
Per nosaltres, poder mostrar els projectes que feim és sempre una sort, és l’única manera de poder connectar amb el públic i compartir emocions i preguntes.
El que més disfrutam sempre és crear la història i construir-la. Els festivals o els reconeixements fan molta il·lusió, però no són tan divertits com rodar. Per nosaltres és com una palmadeta a l’esquena que ens convida a seguir i a seguir.
I, sobretot, és una prova que hem aconseguit connectar amb algú que, assegut a una sala de cinema, ha considerat que érem mereixedores d’un reconeixement.
Per descomptat, és una sort molt gran poder tenir un altaveu tan especial com són els festivals de cinema que han confiat en nosaltres.
Després de l’estrena al SXSW i el Danzante Iberoamericà d’Osca, què t’ha sorprès més de la resposta del públic?
Gamberra és una història molt nacional, basada en un cas real produït a Madrid, amb uns personatges molt situats a Espanya. Era un poc el vertigen més gran que teníem, que aquesta història no arribàs a connectar més enfora.
Llavors, sense cap dubte, la sorpresa més gran que hem tengut ha estat que allò local pot arribar a ser molt universal. Estrenar a Texas, al SXSW, i veure que hi havia gent d’arreu del món que entenia el que intentàvem explicar i s’emocionava va ser un regal increïble.
Vàrem aprendre que allò concret i local és sempre mil vegades més especial que intentar ser qualque cosa que no som. Reivindicar d’on venim és una eina fonamental.
Què t’ha aportat la formació a l’ESCAC? Quines dificultats trobes com a directora jove per finançar i distribuir les teves històries?
El que més ens hem enduit de la formació a l’ESCAC és, sense cap dubte, la comunitat que es genera en una carrera tan absorbent i intensa.
Ampliar la nostra família creativa ha estat el millor regal que aquesta carrera ens ha pogut dur, en especial, conèixer en Simón Gracia, el director de fotografia de tots els projectes que hem fet.
Una carrera així et convida a sincerar-te, a no poder amagar les teves emocions, a treballar-les i a compartir-les, i a crear des d’aquí. Això ha format vincles molt màgics, i mil vegades més valuosos que qualsevol classe teòrica de cinema clàssic.
El més difícil, per ara, està sent haver-se de guanyar el permís de contar històries. Finançar és molt difícil, així que, per arribar a poder crear amb tranquil·litat, han de confiar en tu, i aquesta confiança es guanya quan ja has fet una o dues pel·lícules bones i hi ha la certesa que poden donar-te un pressupost i que executaràs bé el projecte.
Ara hem de posar encara més energia a intentar convèncer que som capaços, i a vegades desgasta molt, però és una carrera de fons i s’ha de seguir lluitant.
T’agradaria tornar a rodar a Capdepera o presentar-hi Gamberra? Què t’agradaria compartir amb el públic gabellí?
Per descomptat! Volem tornar a rodar a Capdepera sense cap dubte. En aquesta illa s’amaguen mil històries amb una força única i tenim unes ganes tremendes de poder tornar-nos a capficar en una d’elles.
La història de Gamberra no està connectada amb l’illa, i és una cosa que ens està aportant molt, però a la vegada trobam molt a faltar estar rodant aquí i contant una història d’aquí.
Tenim pendent arrencar un nou projecte a l’illa i, sobretot, estam molt disposats a escoltar. Si hi ha algú que llegeix aquesta entrevista i té alguna història per explicar-nos, que sàpiga que estarem encantats d’escoltar-la. És el nostre motor!
El més especial de fer cinema és poder connectar la pel·lícula amb persones que senten qualque cosa especial amb ella, i, per descomptat, si explicam una història d’aquesta terra, segur que el públic gabellí s’hi sent més connectat.
Estimam molt el nostre poble i res ens faria més feliços. Però, per ara, haurem d’esperar un poc més i acabar primer el que tenim entre mans…
I clar que sí! Ens agradaria molt també poder presentar ben aviat el curtmetratge Gamberra al poble.
En què fas feina ara i quin seria el pròxim repte que t’il·lusionaria aconseguir?
Actualment estam desenvolupant la nostra primera pel·lícula, que és una extensió del curtmetratge Gamberra. Ens han seleccionat a la Residència de l’Acadèmia de Cinema, a Madrid. Fa una setmana que hem començat el programa, que consistirà a desenvolupar el guió del llargmetratge durant un any.
El repte que més il·lusió em faria aconseguir és arribar a escriure un guió amb qualitat, amb concreció i amb uns personatges profunds.
Passar del curtmetratge al llarg és una passa molt vertiginosa. Estar a l’altura i superar-nos és el que més ens il·lusiona. Així que, a seguir endavant!
