Als seus 62 anys, Joan Ferrer acaba d’assumir la presidència de Sol Naixent, l’associació de la Tercera Edat de Cala Rajada, després d’unes setmanes en què no va resultar senzill trobar relleu per a l’anterior junta. Hi va arribar disposat a donar una mà i va acabar fent una passa endavant. Tot just du uns dies en el càrrec i no vol fer grans promeses, però ja assenyala algunes prioritats: aconseguir la reforma pendent del local, recuperar el bar, ampliar les activitats i posar al dia la relació de socis. Tot plegat mentre s’acostuma a una nova vida que, com ell mateix reconeix amb humor, ha passat de ser bastant tranquil·la a convertir-se en un no aturar.
—Joan, el primer de tot, enhorabona. Què tal els primers dies de presidència?
—Bé, els primers dies, un poc de nervis per haver-me d’enfrontar a una cosa desconeguda, però amb la il·lusió de poder ajudar, que per això em vaig decidir a fer la passa.
—Què és el primer que l’ha sorprès o li ha cridat l’atenció?
—El primer que em va cridar l’atenció va ser la quantitat de persones que m’han dit: «És que tu ets bo per a això», «sort que ets tu»… I jo vaig quedar sorprès, perquè crec que hi ha gent que pot ser més vàlida, però que no ha fet la passa o no ha estat tan decidida, pot ser. Clar que et sorprèn quan molts et diuen que estan contents que sigui jo.
—Com va acabar presentant-s’hi? Semblava que al principi hi havia problemes perquè qualcú agafàs el relleu i que, al final, el varen convèncer perquè fos vostè.
—Idò mira, a mi em varen dir si m’interessava anar a una reunió d’uns que es volien presentar, però això ja havia passat la primera assemblea. I jo, com que ja havia dit que, si es necessitava una mà, podia ajudar, idò m’hi vaig presentar per veure què hi havia. Em varen dir que hi havia una persona que es presentava i, quan vàrem estar asseguts allà, aquesta persona va dir que no, que ella no podia. Llavors, clar, jo vaig quedar sorprès. Vaig dir: «Aquí hem vengut a perdre el temps?». Perquè si ja no hi ha ningú, ningú es decideix… Jo vaig entendre, potser segurament malament, que si no es presentava ningú es tancaria l’associació. Llavors vaig dir: «Bé, ho provarem». I vaig fer la passa. I aquí estic. La resta de gent va quedar a la junta i veurem si podem fer una bona feina.
—Un president molt jove, no? Té 62 anys i presidirà un col·lectiu amb persones que, en alguns casos, tenen més de 80 o 90 anys.
—Sí, això em sorprèn a mi mateix. Que als meus 62 anys ja m’hagi tocat, bé, amb molt de gust, però m’hagi tocat ser el president d’una associació de la tercera edat i que, com tu dius, hi hagi molts de casos que tenen 80 o 90 anys. Però fins ara també s’ha de dir que aquest col·lectiu està content. M’han dit que em vigilaran. Ja ho veurem, s’ha de tenir coratge.
—Què és el primer que li agradaria canviar i què li agradaria aconseguir durant la seva presidència?
—Bé, jo el primer que voldria seria aconseguir que per fi facin la reforma del local, una reforma que duen prometent, segons m’han dit, des de fa tres anys. A mi em va semblar llegir a qualque lloc que enguany estava en el pressupost fer aquesta reforma, però ja estam gairebé a finals de setembre i ningú em diu res. M’agradaria que això es complís ja i poder posar en marxa el bar, que tots els socis ho estan demanant com una necessitat, perquè s’hi podria anar al matí a berenar i fer un poc de tertúlia. Crec que seria molt, molt, però que molt positiu per a tots els socis.
—Cap on anirà la seva gestió? Canviarà molt, encara que només sigui per la diferència d’edat, respecte de la del seu antecessor?
—Mira, aquesta pregunta serà un poc difícil perquè fa deu dies que som allà i encara m’estic adaptant. La meva idea és anar veient les coses a poc a poc, parlant amb la gent, a veure si hi ha qualque cosa del passat que els agradaria que fos d’una altra manera. Vull intentar que hi hagi més activitats, que no sigui només el ball, que hi hagi activitats per a més gent i fins i tot fer actes socioculturals perquè la gent es vagi movent i conegui millor on vivim. Però ja t’ho dic, això és una idea que tenc i ja veurem si es pot posar en marxa, si tot és possible. És molt prest per poder dir cap on anirà la gestió perquè tampoc tenc clar que abans s’hagi fet malament. O sigui que potser continuï igual. Si em dones un poc de temps, això t’ho podré respondre més endavant.
—Quins creu que són els principals reptes que han d’afrontar? I quin és el primer amb què es vol posar mans a l’obra?
—Mira, el primer, primer, encara que em pugui donar qualque tipus de problema, és aconseguir actualitzar la llista de socis. Perquè segurament en aquesta llista hi ha difunts, hi ha gent que ja no té interès a estar-hi o gent que se n’haurà anat a la Península. Per tant, actualitzar aquesta llista i intentar que tothom estigui al dia de la quota perquè, encara que sembli mentida, he vist que això és molt important per poder fer el màxim d’activitats i moviments per al club.
—Què li diuen a ca seva? Perquè ara deu ser un no aturar.
—Què em diuen a ca nostra? La meva dona té una paciència que no m’esperava, perquè ha passat de veure’m pràcticament les 24 hores del dia a gairebé haver-me de demanar cita per estar amb mi. La veritat és que ara va tot molt a tope i la tenc un poc abandonada, però ella ho entén i esper que continuï amb la paciència que té. Bé, també ens serveix per riure una estona del canvi que hi ha hagut ara a la meva vida, de ser una mica passiu a estar en moviment constant.
—Qui forma la directiva amb vostè? Hi ha canvis? És gent de la seva confiança?
—A la directiva hi ha amb mi la vicepresidenta, Maria Orpí; la secretària, Teresa Lorda, i la tresorera, Xisca Suñer. Conèixer, conèixer, només coneixia Maria Orpí de veure-la al club i Xisca Suñer sí que ja fa temps que la conec. En canvi, Teresa Lorda no la coneixia. Anam fent feina junts. Esper que sí que siguin de la meva confiança; ara ens estam coneixent. Érem desconeguts en aquest aspecte i supòs que sí, que farem un gran equip. Tots tenim el mateix objectiu, que és el més important. Tots tendrem confiança entre nosaltres, n’estic segur.
—Per cert, què li diuen els associats cada vegada que el veuen des que ha estat nomenat president?
—Bé, aquí hi ha de tot. Hi ha qui riu i ja no em diu Joan, sinó «senyor president». Altres m’animen, em diuen que tengui paciència, que no em posi nerviós i que no m’apuri, que això anirà bé. També n’hi ha hagut que m’han dit que m’ho agafi amb un poc de calma perquè, de cop, m’he passat… Ara ja he frenat una mica, però la primera setmana em passava hores al club per estudiar un poc el tema. Ara ja va més tranquil·la la cosa, ja m’he posat un horari d’oficina, encara que els matins tenc reunions i vaig fent. Però vaja, que la gent m’està ajudant en aquest aspecte. Estic molt content amb els associats.
—Ja s’ha reunit amb l’Ajuntament? Què els vol demanar i què consideren que té pendent el Consistori amb vostès?
—Bé, amb l’Ajuntament, de moment, he tengut un poc de contacte amb la regidora Agripina Rocha. Des de l’Ajuntament em varen dir que havia de registrar la nova directiva, la nova junta. Quan ho hagi fet, que supòs que serà entre avui i demà, jo mateix demanaré parlar amb qui correspongui per tenir un cara a cara, que em coneguin i poder dialogar dels temes que siguin. Ells que em diguin què esperen i jo també demanaré el que necessita l’associació.
—Li agradaria afegir qualque cosa més?
—Mira, ja que em dones aquesta oportunitat, vull demanar a tots els associats i també a l’Ajuntament que tenguin un poc de paciència amb mi. Tot això és nou per a mi. Jo donaré tot el que pugui i qui em coneix sap quin interès hi posaré. Vull aprendre perquè, la veritat, duc massa temps inactiu en moltes coses, però amb l’equip que tenc i amb l’ajuda que em puguin donar estic segur que ho aconseguiré. Però, per favor, almenys durant aquests primers mesos, que tenguin paciència. I si qualsevol persona té bones idees, som allà. Siguin bones o dolentes, qualsevol idea s’accepta. Moltes gràcies per tot.